Opinió

Tribuna

Un calaix de sastre tancat

“Segons Pla, la psicologia de l’ànima col·lectiva catalana és la “d’un home sense pàtria, incapaç de fusionar-se ni d’adherir-se, hipercrític, irònic, individualista

Amb edició a càrrec de Francesc Montero, autor d’una excel·lent introducció, s’ha publicat Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, un recull de textos inèdits de Josep Pla corresponents als anys cinquanta i seixanta, que s’insereixen en la vessant memorialística de l’obra planiana, que facilita a l’autor –en paraules de Joan Fuster– “una via còmoda per dir el que vol dir”. Aquest llibre continua i culmina la sèrie que formen El quadern gris, Notes disperses, Notes per a Sílvia i Notes del capvesprol. Quatre llibres que –segons Josep Vergés, citat per Montero– “formen de fet un conjunt inseparable: s’haurien de llegir l’un darrere l’altre”.

‘Fer-se totes les il·lusions’ no desmereix dels seus precedents. En un moment de la vida en què molts llibres que enceto em cauen de les mans, reconec que aquest l’he despatxat en un parell de dies, ha despertat el meu interès, he coincidit amb unes coses, he discrepat d’altres i, sobretot, m’he divertit. Perquè és divertit llegir observacions projectades sobre la realitat amb sensibilitat, cultura i un bon raig d’ironia. El contingut es pot dividir –segons Montero– en diversos apartats, no tots del mateix interès i amenitat: 1. La que Pla anomena “la malaltia nacional catalana” i la situació general del país. 2. Lectures. 3. Trobades, converses i tertúlies amb gent diversa. 4. La pròpia personalitat de l’autor. 5. Notes que es resisteixen a una classificació. Donat el moment que vivim, pot resultar oportú fer alguna referència al primer apartat, sobretot tenint en compte que Pla es pronuncia amb una claredat i contundència inusual.

Segons Pla, la psicologia de l’ànima col·lectiva catalana és la “d’un home penjat a mig aire, que té por de ser ell mateix, que refusa d’acceptar-se tal com és, (...) un home sense pàtria, incapaç de fusionar-se ni d’adherir-se, hipercrític, irònic, individualista, negatiu: un home ombradís, malfiat, anguilejant, esmunyedís, displicent, solitari, trist”. Segons Pla –explica Montero–, aquesta manera de ser deriva en bona part “de la impossibilitat d’identificar-se amb la cultura espanyola, malgrat estar-hi sotmesa per raons econòmiques, polítiques i també religioses”, generant-se així “un sentiment d’inferioritat permanent”, ja que “els darrers tres segles de dominació espanyola, afegits a la influència de la potent cultura francesa, han impedit als catalans desenvolupar amb llibertat la pròpia cultura i identitat”. Tota aquesta percepció, tan cruament expressada, no li impedeix observar que “sincerament parlant, el català és un poble ploraner, no està mai content”.

Però no es pot parlar de Catalunya i els catalans sense fer-ho alhora d’Espanya i els espanyols. I Pla es deixa anar. “La nostra decadència literària, espiritual i sensible” coincideix –escriu– “amb la formació de la unitat espanyola i la lligada amb Castella”, perquè és cert que Espanya, “després d’haver donat en la història una certa flamarada, entrà en una llarga decadència”, però “malgrat aquesta decadència, la diferència de volum demogràfic i el paral·lelisme catòlic ha fet que Catalunya hagi viscut sotmesa a Espanya durant segles”, que “han estat un llarg esforç per desarrelar el català de la seva autenticitat, de la seva pròpia manera de ser (...) en el camp polític i en el camp cultural. (...) Ni Espanya, doncs, ni França, han volgut acceptar mai l’existència d’una personalitat catalana”. I amb referència als anys del desarrollismo escriu: “Espanya, que amb l’estabilització i la llibertat econòmica sembla haver liquidat al mínim –externament, almenys, parlant– els fets aparatosos d’estraperlo, és un embassament de merda d’unes proporcions generals fantàstiques. Gairebé tota la societat que bull, sobretot els professionals, n’és afectada.”

Ara s’ha obert el calaix de sastre, perquè, en aquells anys –diu Josep Pla–, “no parlant de política, he fet l’oposició constantment. En els temps que he viscut no podia fer res més. No he estat mai un heroi –que quedi ben entès”. Queda dit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.