La resolució

Un dels arguments que es fan servir per desacreditar l’independentisme són les declaracions dels imputats davant del jutge Llarena al Suprem, segons les quals la declaració d’independència del 27 d’octubre va ser simbòlica. Aquell dia, el Parlament va aprovar una “resolució” que “insta” el govern a dictar totes les resolucions necessàries per desenvolupar la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República. Aquests són els fets. O el text. Una altra cosa és la interpretació. I com que el món es va aturar allà, tothom ho interpreta com pot o com vol. Però abans de fer la interpretació, hauríem de convenir des de quin punt de vista analitzem el text. I els fets.

Abans que existissin les xarxes socials, l’artista Sophie Calle ja feia servir les coses viscudes com a matèria primera de la creació. I una vegada va demanar a un centenar de dones que analitzessin el correu electrònic que, per acabar la relació sentimental, li havia enviat un ex. Un correu que acabava amb un cèlebre “Cuidi’s molt”. Doncs bé, en funció de la professió de cadascuna de les 106 dones que analitzaven, comentaven, cantaven o ballaven el correu, la interpretació era diferent. De la mateixa manera que la interpretació de la declaració d’independència del dia 27 d’octubre, té un sentit o un altre en funció de qui la faci o de quin àmbit estiguem parlant.

No cal agafar el text i fer-lo analitzar per un escriptor, un lingüista o un matemàtic. O per un paleta, un actor, un metge o un ballarí. Tot i que seria un exercici interessant. Però sí que cal interpretar-lo des del punt de vista de l’historiador, de la ciència política o del periodista. I veurem que la interpretació és diferent. I encara podem veure si és el mateix una anàlisi des del punt de vista jurídic o des del punt de vista judicial, que no és el mateix. O des del punt de vista parlamentari o des del punt de vista constitucional. Però arribats a aquest punt, l’anàlisi s’ha de fer des del punt de vista polític. I és aquí on no se li pot treure valor.