Cuixart

La tra­dició diu que el Premi d’Honor de les Lle­tres Cata­la­nes l’anun­cia al gua­nya­dor o a la gua­nya­dora el pre­si­dent d’Òmnium. Una tru­cada telefònica i una cita per pre­sen­tar davant la premsa el pre­miat. Unes parau­les ama­bles.

Així ha estat durant els cin­quanta anys que el premi s’ha ator­gat. Supose que pri­mer des d’alguns d’aquells telèfons de baque­lita, pesants com un mort i negres com un fune­ral. D’aque­lles andròmines als fràgils mòbils d’avui va un món sen­cer. Que ha can­viat molt però no tant per a què Òmnium no con­ti­nue pre­mi­ant gent que s’ho mereix i la cul­tura cata­lana no con­ti­nue pro­duint genis de la dimensió de Quim Monzó.

No sé si és una tra­dició però després de la roda de premsa el pre­si­dent d’Òmnium acom­pa­nya a dinar el pre­miat. Dic que no sé si és una tra­dició perquè només sé que és el que va pas­sar l’any pas­sat i per tant em sem­bla ago­sa­rat anar més lluny en el temps. Expli­que el que sé que va pas­sar. L’any pas­sat el premi va anar a Isa­bel-Clara Simó. Es va anun­ciar, com és norma, a la seu d’Òmnium i com que uns quants amics valen­ci­ans i peri­o­dis­tes érem per allà, més o menys de casu­a­li­tat, vàrem deci­dir que això s’havia de cele­brar bé i vàrem anar tots ple­gats a dinar per cele­brar amb la Isa­bel el premi ben meres­cut que aca­bava de rebre. Nosal­tres i Jordi Cui­xart, que va xalar d’allò més par­lant incan­sa­ble­ment de Joan Fus­ter, un home pel qual ell sent una autèntica passió intel·lec­tual. Els altres que érem al dinar tots l’havíem cone­gut més o menys i Cui­xart va apro­fi­tar per treure’ns tanta infor­mació com va saber sobre l’home­not de Sueca. Vam par­lar, vam men­jar i vam riure, con­tents i feliços tots ple­gats.

Enguany Quim Monzó no ha rebut la tele­fo­nada de Cui­xart. Perquè és dins la presó. El pre­si­dent d’Òmnium ha hagut d’enviar una carta. I evi­dent­ment no ha pogut anar a dinar amb el pre­miat i amb la gent que els hau­ria acom­pa­nyat.