Cuixart

La tradició diu que el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’anuncia al guanyador o a la guanyadora el president d’Òmnium. Una trucada telefònica i una cita per presentar davant la premsa el premiat. Unes paraules amables.

Així ha estat durant els cinquanta anys que el premi s’ha atorgat. Supose que primer des d’alguns d’aquells telèfons de baquelita, pesants com un mort i negres com un funeral. D’aquelles andròmines als fràgils mòbils d’avui va un món sencer. Que ha canviat molt però no tant per a què Òmnium no continue premiant gent que s’ho mereix i la cultura catalana no continue produint genis de la dimensió de Quim Monzó.

No sé si és una tradició però després de la roda de premsa el president d’Òmnium acompanya a dinar el premiat. Dic que no sé si és una tradició perquè només sé que és el que va passar l’any passat i per tant em sembla agosarat anar més lluny en el temps. Explique el que sé que va passar. L’any passat el premi va anar a Isabel-Clara Simó. Es va anunciar, com és norma, a la seu d’Òmnium i com que uns quants amics valencians i periodistes érem per allà, més o menys de casualitat, vàrem decidir que això s’havia de celebrar bé i vàrem anar tots plegats a dinar per celebrar amb la Isabel el premi ben merescut que acabava de rebre. Nosaltres i Jordi Cuixart, que va xalar d’allò més parlant incansablement de Joan Fuster, un home pel qual ell sent una autèntica passió intel·lectual. Els altres que érem al dinar tots l’havíem conegut més o menys i Cuixart va aprofitar per treure’ns tanta informació com va saber sobre l’homenot de Sueca. Vam parlar, vam menjar i vam riure, contents i feliços tots plegats.

Enguany Quim Monzó no ha rebut la telefonada de Cuixart. Perquè és dins la presó. El president d’Òmnium ha hagut d’enviar una carta. I evidentment no ha pogut anar a dinar amb el premiat i amb la gent que els hauria acompanyat.