El «Pacto» és possible i necessari

Un dels objectius prioritaris del govern, a més de presentar batalla a la crisi, en el proper període de sessions és treballar i aconseguir un Pacte per l'Educació a nivell d'estat. A Catalunya aquesta experiència ja la coneixem, malgrat després la llei no tingués, dissortadament, el mateix consens ni la mateixa acceptació. Hi ha una certa coincidència general a indicar que una de les claus de la sortida de la crisi i la gestió de la postcrisi és un bon sistema educatiu, uns bons itineraris que mantinguin la qualitat des dels seus inicis fins a la universitat, i encara en aquells itineraris que hom segueixi en la seva formació permanent en el seu trajecte vital.

Pacte és cessió. El ministre Gabilondo explicava als diputats i diputades socialistes la voluntat del pacte i reclamava generositat, i ho feia davant de persones que havien lluitat a fons durant molts anys per la qualitat de l'educació i de l'escola pública, demanava que entenguessin que possiblement caldria fer cessions en alguns aspectes amb l'objectiu final de passar d'una llarga etapa de confrontació a una altra de col·laboració lleial que, a la llarga, serà més fruitosa i ajudarà a millorar els serveis educatiu i augmentar-ne la qualitat, aspectes cabdals en el procés d'aquest canvi de paradigma en l'àmbit educatiu i productiu, canvi absolutament necessari i reconegut per tothom, per tots els sectors econòmics i socials.

No serà fàcil aconseguir el pacte, però convindrem que hauria de preservar aspectes que ja han estat objecte de pacte en alguns altres territoris de l'Estat amb la diversificació que això significa i amb els trets diferencials que pot comportar, com és el cas de Catalunya i la seva política d'immersió lingüística. Alguns dels aspectes que es volen incorporar al pacte són especialment significatius amb vista al futur. Reforma i qualificació de l'FP, la formació del professorat per adequar la formació als nous reptes socials i acostant la despesa en educació a la mitjana europea respecte al PIB, la flexibilització del sistema i elements resultants de l'actual situació, com és l'índex excessivament elevat del fracàs escolar o l'abandonament prematur del sistema escolar, i el reforçament de diverses matèries, entre elles la llengua anglesa... En fi, tot un seguit de mesures que hom cal posar a l'agenda política del sistema educatiu amb la voluntat de que hi romanguin.

S'ha avançat en el camp educatiu, hi ha bases que creiem que són prou sòlides perquè, sobre el que s'ha construït amb esforç i que no cal que sigui enderrocat –exercici massa freqüent al nostre món polític–, es pugui reformar en profunditat el que calgui perquè la realitat i perdurabilitat del pacte sigui un valor afegit a la necessària i permanent millora i evolució positiva de l'educació. Si entenem que l'educació és un dels aspectes estructurals de la nostra societat i, per tant, amb un forta component ideològic, s'haurà de cercar amb un cert pragmatisme aquells aspectes concrets de les polítiques educatives que facin que no es produeixin canvis legals cada cop que entra un nou govern. Cal garantir les oportunitats de tothom i considerar que l'educació és una de les inversions de futur més importants. Si això està en la mentalitat de tots els polítics, sense ser fàcil, se superaran els entrebancs per fer possible el pacte.