O províncies o vegueries

La reacció pro­vin­ci­ana que ha des­en­ca­de­nat la for­mu­lació de la nova orga­nit­zació ter­ri­to­rial de Cata­lu­nya en vegue­ries és simp­tomàtica d'un país a mig fer. Al cap­da­vant, els alcal­des soci­a­lis­tes de Lleida i Tar­ra­gona eri­gint-se en vale­dors de l'actual divisió pro­vin­cial. Un dis­curs loca­lista que han dis­fres­sat apas­si­o­na­da­ment en nom del ter­ri­tori. També s'han dei­xat sen­tir les estridències del Síndic de la Vall d'Aran. Algú li hau­ria d'expli­car que només a Cata­lu­nya es reco­neix la sin­gu­la­ri­tat ara­nesa men­tre a la resta d'Occitània llan­gueix. Tal vegada també des­co­neix que l'obra més colos­sal al ser­vei de l'aranès la va fer el lingüista Joan Coro­mi­nes, un català de pedra picada amb arrels fami­li­ars a l'Aran. I no intu­eix quina és la situ­ació de l'asturià o l'ara­gonès, llengües al límit de l'extinció i que Espa­nya no reco­nei­xerà fins al dia que en pugui can­tar les absol­tes. Per pro­xi­mi­tat admi­nis­tra­tiva també hau­ria de ser molt cons­ci­ent de la nega­tiva a reconèixer l'ofi­ci­a­li­tat del català a la Franja. Perquè aquesta és la sen­si­bi­li­tat espa­nyola pel que fa al reco­nei­xe­ment de la diferència.

Al cos­tat de la reacció pro­vin­ci­ana, el tac­ti­cisme polític dels que man­te­nen que «ara no toca». Quan serà el moment per a aquesta gent? Alhora que s'opo­sen, amb el pre­text de la crisi, a la subs­ti­tució de províncies i vegue­ries per dipu­ta­ci­ons, atien el con­flicte del Penedès per la porta del dar­rere.

Si hi ha un ter­ri­tori que ha evi­den­ciat la volun­tat de ser vegue­ria, aquest és el Penedès, amb l'impuls d'una pla­ta­forma, Vegue­ria Pròpia, que no ha dei­xat de bata­llar i empènyer en favor del reco­nei­xe­ment del Penedès i que s'ha traduït ja en l'apro­vació d'un àmbit de pla­ni­fi­cació ter­ri­to­rial pene­de­s­enc al marge de la regió metro­po­li­tana. I no menys sig­ni­fi­ca­tiu: amb la intro­ducció d'una falca específica a la llei de vegue­ries per pos­si­bi­li­tar que el Penedès sigui la vui­tena vegue­ria si és que Espa­nya per­met la subs­ti­tució de les províncies per les vegue­ries. Una cir­cumstància que ara deli­be­ra­da­ment alguns sem­blen obviar, mal­grat que el vice­pre­si­dent Cha­ves s'ha afa­nyat a recor­dar-ho amb tot l'èmfasi pos­si­ble i fent una defensa vehe­ment de les províncies.

En essència, aquí radica la diferència: entre els que volen seguir man­te­nint les províncies i «ara no toca» i els que volen eli­mi­nar les províncies i implan­tar les vegue­ries. No ho hau­rien de per­dre de vista al Penedès. És neces­sari seguir com­pa­ti­bi­lit­zant la defensa d'una vui­tena vegue­ria amb la trans­for­mació de Cata­lu­nya en vegue­ries encara que no hi siguin, d'entrada, totes les que hi hau­rien de ser; sota pena, en cas con­trari, d'aca­bar-se arren­gle­rant al cos­tat dels que mal­den per evi­tar que això sigui pos­si­ble i per­pe­tuar aque­lla divisió admi­nis­tra­tiva orques­trada el 1833, des de Madrid, a imatge i sem­blança de la França jaco­bina.