Encara no ho hem entès

A hores d’ara, el sobiranisme català ja sap perfectament a qui i a què s’enfronta. Sap que no tindrà cap mena de treva ni de concessió si no passa pel sotmetiment dels seus dirigents i de les institucions de Catalunya a la cotilla constitucional espanyola, tibada des de la conxorxa dels poders polítics, judicials i policials. Per tant, la cruïlla de vies és clara: o plantar cara o seguir el corrent. Plantar cara vol dir nomenar el president i el govern que les aliances determinin en concordança amb el vot popular resultant de les eleccions del 21-D; de grat o per força, passant el que calgui passar i designant les persones de màxim consens, estiguin imputades, exiliades, preses o sense causes pendents, es diguin Puigdemont, Sànchez, Junqueras, Turull o Artadi. O es posa així l’Estat contra les cordes de la vergonya democràtica i jurídica o bé es busca l’escletxa juridicopolítica que permeti recuperar el que ens deixin de les institucions pagant el preu de la humiliació i el sotmetiment. No és fàcil decidir quina és la millor opció ni saber a quina velocitat ens portarà cadascuna cap a la plena sobirania. Però el que és segur és que cal triar-ne una amb certa urgència si no volem caure en una desorientació general, conreada ja en quantitat preocupant per la manca de lideratges polítics i socials, per la manca d’unitat, per moviments descoordinats d’efectes desconeguts i per una estratègia social i política massa planera i visible. Hem d’explicar menys i treballar més.