Esgotament

Tot indica que la fórmula del tri­par­tit arriba a la fi, quan ni els seus inven­tors tenen esma de sal­var-lo, vençuts per l'esgo­ta­ment de set anys de viure peri­llo­sa­ment. Ara, en la recta final, hi ha massa sig­nes de des­ban­dada, mal­grat que José Mon­ti­lla con­tinuï mos­trant l'estoica imatge ins­ti­tu­ci­o­nal i Carod-Rovira pre­di­qui a favor d'un digne final. L'estratègia con­ver­gent ha fun­ci­o­nat, aju­dada pels pro­pis errors del tri­plet gover­nant, i tot sem­bla con­su­mat, tot i no poder des­car­tar sor­pre­ses de dar­rera hora. S'ha entrat en pre­cam­pa­nya i tot és pos­si­ble, fins i tot des­co­brir que «l'actual sis­tema de par­tits ha donat tot el que podia donar de si», com ha pro­cla­mat amb encert Ernest Mara­gall, amb l'únic pro­blema que tam­poc no sabem amb què subs­ti­tuir-los. Des del rao­na­ment més lògic, la dinàmica mara­ga­lli­ana fou cab­dal per a la cre­ació del tri­par­tit, però, a la vegada, difi­cultà les seves pos­si­bi­li­tats quan obrí la caixa dels trons de la reforma de l'Esta­tut. El procés esta­tu­tari cremà mol­tes volun­tats i esgotà la ciu­ta­da­nia, que passà de la il·lusió al des­en­cant, men­tre obser­vava la nuesa de la classe política. Enmig d'una situ­ació d'incer­tesa i amb el canvi de pre­si­dent, el segon període del tri­par­tit ha estat con­di­ci­o­nat pel serial de l'Esta­tut, que qua­tre anys després encara espera el vis­ti­plau del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal. Tot prou confús perquè es pugui tirar enda­vant i amb tran­quil·litat els qua­tre anys de període par­la­men­tari.

Els ner­vis són els pit­jors con­se­llers, tot i poder com­pren­dre que les enques­tes i l'acti­tud de deter­mi­nats mit­jans de comu­ni­cació no aju­den gens a man­te­nir els caps freds. Els par­tits del govern saben que és pràcti­ca­ment impos­si­ble repe­tir la fórmula actual, tot i que pot haver-hi diver­ses com­bi­na­ci­ons per man­te­nir la presència en el futur govern. D'altra banda, cal ali­men­tar deter­mi­nats per­fils per asse­gu­rar un lloc amb premi en les pro­pe­res llis­tes, cosa no gens fàcil quan són molts els aspi­rants i no tants els esco­llits. I, encara, la inqui­e­tud per les incògni­tes del futur aug­men­ten quan s'ende­vina que hi ha molts can­di­dats a for­mar part de la bossa de pre­ju­bi­lats, pre­ci­sa­ment ara que és tan incert el futur de les pre­ju­bi­la­ci­ons.

Hau­rem de tor­nar a Carod-Rovira i la seva crida a tan­car dig­na­ment la vida de l'actual govern català. Queda feina per fer, i cal no donar imatge d'abandó o de des­ban­dada gene­ral. En una situ­ació d'esgo­ta­ment gene­ra­lit­zat, deter­mi­na­des acti­tuds només con­tri­bu­ei­xen a aug­men­tar el men­fo­tisme.