Sílvia Bel a Farners

“Ara puc dir: sóc a la font i bec, / i bec fins a morir-me / de set [...].” El cap de setmana passat es va celebrar a Santa Coloma el V Festival Domini Màgic, que hi manté viva la poesia de Vinyoli. Hi ha hagut de tot, i, en fi, seria agosarat dir que tots els colomencs viuen per la paraula. Al capdavall, no parlem d’esports de masses, oi? Sí que podem dir, però, que Santa Coloma de Farners ha consolidat els vincles entre un indret i una emoció. “Temple d’alzines sureres / veig cimals i torrenteres...” Rere el teló del festival, un nom: el d’en Pep Solà, de qui ja se sospita que és Vinyoli reencarnat (tanta dedicació i tossuderia no pot ser casual). Festivals com aquest tenen, encara, una altre mèrit: el d’encarnar (i no reencarnar) noms coneguts gràcies als mitjans de comunicació. Surten els actors a la pantalleta i els anem admirant sense saber ben bé per què. Treballen bé? Doncs, no sabria què dir-te, fan telesèries de migdiada, i els guions no són pas cap Shakespeare, que diguem... Potser és perquè ens agrada tenir un star system català? Deu ser això... El cas és que molts d’aquests teatreros que tenim al país sovint no passen de ser una imatge. Ah, però, ve el dia que un festival de poble els contracta i aleshores s’hi han de presentar revestits de forma humana, no solament catòdica. Ni focus, ni maquilladors, ni repetició d’escenes. A dos metres, un públic que després de la primera avaluació mitòmana (–A la tele semblava més alt –Així que és rossa tenyida... –Que no duia barba, aquest, a la sèrie?) els escoltarà atentament. Quan havent acabat hi parlen en un ambient familiar i distès, no tots passen la prova. És ben coneguda l’antipatia i repulsió unànime que desperta una actriu catalana, abans admirada, quan la tens a curta distància. També és freqüent que, creient-se els reis del mambo, la primera frase declamada els desacrediti a causa d’una elocució desastrosa. Res d’això va passar dissabte a Santa Coloma amb l’actriu Sílvia Bel. Va llegir Vinyoli amb rigor i tècnica. I ho va fer tot passejant amb el públic pel parc de Sant Salvador, rient amb el públic, fent-la petar amb el públic i fent-se públic per aplaudir la violinista que la va acompanyar espontàniament. I el cas és que no era públic! Ella era una artista que havien contractat per interpretar el sentiments d’un altre artista. El que passa és que en temes d’empatia i simpatia també a tots la natura ens crida...