Quin fàstic!

Al ter­reny infor­ma­tiu pen­sava que ja s’havia arri­bat als límits de la repugnància, però el trac­ta­ment que han donat cade­nes esta­tals (Tele5, Ante­na3 i TVE) del lamen­ta­ble assas­si­nat d’un nen en mans de la pare­lla del seu pare, els ha superat. Han con­ver­tit un fet trist en un espec­ta­cle morbós de por­no­gra­fia emo­ci­o­nal per treure el pit­jor de cadascú. Supo­sats pro­fes­si­o­nals de la infor­mació s’han dedi­cat a esti­mu­lar la ven­jança i l’odi en infor­ma­tius, tertúlies i repor­tat­ges molt més interes­sats a des­per­tar els pit­jors ins­tints en els espec­ta­dors que no pas en la mort d’un inno­cent. El fons de la Medi­terrània és ple de petits Gabri­els anònims que els matei­xos infor­ma­dors pas­sen per alt. Els bom­bar­de­jos d’Erdo­gan als inno­cents civils kurds pas­sen des­a­per­ce­buts davant la pos­si­bi­li­tat d’ofe­rir en safata una cul­pa­bi­li­tat con­creta, una cri­mi­nal amb qui iden­ti­fi­car-se, un objecte de ven­jança amb el ros­tre d’una pos­si­ble veïna del barri o d’una per­sona nor­mal i cor­rent que camina pels car­rers al nos­tre cos­tat. Polítics d’esquer­res i dre­tes, orfes d’ide­o­lo­gia i de valors, ho han apro­fi­tat per treure’n suc, amb espec­ta­cles com el del Congrés sobre la Presó Per­ma­nent Revi­sa­ble, que a més de fàstic cau­sen una pro­funda tris­tor. El PP va omplir una llotja del Par­la­ment del país veí de pares vícti­mes de psicòpates per con­ver­tir el camí de la justícia, el dret al pene­di­ment, la pos­si­bi­li­tat, per remota que sigui, a la rein­serció en ven­jan­ces per­so­nals; un debat on la bude­llada va tenir més pes que la raó. Casos com el del nen de Níjar és produïen fa cent anys i con­ti­nu­a­ran pro­duint-se d’aquí a cent anys, afor­tu­na­da­ment de manera molt pun­tual. O és que pot­ser algú encara es pensa que les refor­mes que es plan­te­gen a l’àmbit judi­cial tenen alguna reper­cussió en els psicòpates a l’hora de come­tre un crim? I qui és més nociu? El psicòpata que mata i no sent cap empa­tia pels altres o els diri­gents que orde­nen els bom­bar­de­jos a pobla­ci­ons civils inde­fen­ses? O la civi­lit­zada Europa que mira cap a una altra banda i envia ONG a l’Àfrica a vacu­nar nens que després dei­xarà ofe­gar a les seves cos­tes? Per a molts infor­ma­dors aquests no són fets relle­vants men­tre puguin ofe­rir al seu públic un cul­pa­ble sense des­patx ni càrrec, un nom i una família con­cre­tes que facin obli­dar les bar­ba­ri­tats i crims que es come­ten des dels esta­ments ofi­ci­als.