Un arxiu de cine

Com que és un dels amics més discrets, tàcits i retinguts, i com que alhora deu ser el col·leccionista de material cinematogràfic més important del país, allò que no esbomba ell ho dirà un servidor, si em permeten. En Lluís Benejam, figuerenc, fotocompositor i caminaire, treballa no sé quantes hores al dia (moltes, moltes) i té temps de dedicar-se a un arxiu de cinema que ha creat ell tot sol, on hi ha informació de les pel·lícules emeses al país des de l’any 1900 fins ara mateix.

Aviat és dit, però es tracta de quasi trenta mil pel·lícules, a més de diapositives, cartells, llibres, discos, programes de ma i fotocroms, altrament dits lobbycards, i d’aquests a l’arxiu n’hi ha més de quaranta mil, corresponents a sis mil vuit-centes pel·lícules. Recordo aquests fotocroms de quan al meu poble hi havia cinema: eren un cartrons grossos i resistents amb escenes de la pel·lícula i es col·locaven a l’entrada de la sala. Amb la moda de les multisales, sembla que tot això ha desaparegut, però en Lluís Benejam, d’aquesta mena de fotocroms, n’exhibeix més de quaranta mil al seu arxiu. Altra cosa són els programes de mà, dels quals n’apareixen uns onze mil, que abasten des de l’any 1913 fins al 1939, època que va ser l’apogeu d’aquesta mena de publicitat desapareguda cap a final dels anys setantes. I allò que són purament cartells de pel·lícules, a l’arxiu se’n poden consultar més de vint-i-cinc mil, molts dels quals en català. Ultra tot això, hi ha apartats dedicats a les sales de cinema antigues, un diccionari de cinematografia i el debut a la gran pantalla d’actors i actrius.

Veig que avui aquest paper pot semblar pura informació per a cinèfils. Però un servidor, que no és gens cinèfil, he de dir que m’admira l’esforç, la paciència i la il·lusió d’en Lluís Benejam. I com que ja he dit al principi que ell no és gens donat ni a l’autobombo ni a cap forma de publicitat, algú ho havia de dir. Ah, i per si volen valorar el meu grau de cinefília, els diré que l’última pel·lícula que vaig veure en una sala de cinema va ser Amadeus –hi vaig anar amb en Joan Ferrerós, que ho deu recordar prou–. I com que em va agradar tant, vaig escriure’n unes ratlles al meu diari, ara veig que era l’any 1985. Fa doncs més de trenta anys que no he entrat en un cinema, però em trec el barret davant d’en Lluís, l’amic col·lector més pertinaç que conec.