Tribuna
La llei i els justos
Aquests dies han estat molt lúgubres, massa farcits de notícies. El sobiranisme no deixa de rebre plantofades. Des del 21-D que ja estava clar que l’Estat espanyol no posaria les coses fàcils a l’independentisme, per molt que es tingués majoria per formar govern. El missatge era clar, gens democràtic –d’inqüestionable mal perdedor– però cristal·lí: el candidat a la presidència havia d’acatar l’ordre constitucional i no estar immers en cap causa penal de les múltiples pendents contra el sobiranisme. S’han assajat diverses opcions per no haver d’abaixar el cap; tornar a investir Puigdemont –no va ser possible–, o Jordi Sànchez (el seu número dos a la llista de JxCat), i finalment Jordi Turull, que havia estat ja més d’un mes a la presó al novembre.
En aquest últim cas, la CUP va dir que no: calia fer un discurs netament republicà, desobedient i abrandat, que no renegués de res del que ha passat al país des de l’octubre i que encaminés les institucions cap a la sobirania total. Turull va fer, en canvi, un discurs prudent, en cap moment va citar la República com a opció viable, molt centrat en la recuperació de la dignitat i les institucions intervingudes. L’endemà tornava a la presó, juntament amb cinc membres més del govern, exceptuant Marta Rovira, que ha partit a l’exili. Podem conjecturar que, a Turull, potser li hauria convingut més fer el discurs que volien sentir els quatre diputats de la CUP; treure tots els draps bruts a l’oposició, ser investit i aquella mateixa nit també emprendre el camí cap a la frontera. Tindríem dos presidents a l’exili, cosa que no ens apropa la República, és cert, però que multiplicaria els maldecaps de l’Estat espanyol. Almenys si sabem exiliar-nos fora de l’abast de les ordres europees de detenció.
Ara mateix, la situació és de desfeta, escàndol i ultratge. Hem après durament el pa que s’hi dona. El rigorisme feixista no accepta referèndums. T’assota i a sobre t’acusa de rebel·lió, sord a l’escàndol que la majoria de juristes liberals no deixen de descriure. S’està fent un ús abusiu del Codi Penal, com sempre s’havia fet –partidista– de la Constitució. Dins les files independentistes no hi ha unitat més enllà de la denúncia de la fosca manera de reprimir que té la justícia espanyola. No s’ha estat ni capaç de consensuar un projecte de govern, ni un programa de mínims per a almenys mitja legislatura. Això també ha estat lamentable.
A Espanya semblen desitjar que de la humiliació total en surtin mobilitzacions o grupuscles violents. No haurien d’aconseguir-ho. És important que la seva bogeria no se’ns encomani. Volen que perdem qualsevol mena de fe en el país i les seves institucions, els nostres polítics, fins i tot la nostra policia. Xarop de garrot, o el proverbial bombardeig de cada 50 anys que fa que dues generacions recordin que no han d’estirar més el braç que la màniga.
Hem vist també la mida dels badalls del progressisme de barra de bar –el nostre i el d’Espanya–, el de tots els intel·lectuals antifeixistes de cafeteria que a l’hora de la veritat han mirat a una altra banda mentre la resta dels seus conciutadans aplaudien la repressió més obscena i miserable. Ens segueixen acusant de nazis, simplement per pretendre votar i per voler, sempre per mitjans pacífics, una república. No hi ha qui els ho faci entendre.
La detenció de Puigdemont a Alemanya de diumenge posa el problema català a l’agenda europea un altre cop, i d’una manera més contundent que no ho havien fet els esdeveniments de la tardor. Alemanya torna a tenir a les mans un president català, com l’any 1940. Llavors, el feixisme va fer la seva feina assassina, però ara, hem d’esperar, les autoritats alemanyes seran més escrupoloses; hauran de saber que, d’entregar el nostre MHP, l’exposen a una condemna llarga, desorbitada, fruit no d’un estat de dret sinó d’un rigorisme nacionalista que no té cap sòlid suport jurídic.
La teoria de negociació –Alemanya hauria detingut el MHP per forçar un acord entre Catalunya i Espanya– pot implicar el lliurament; se l’entregaria, potser d’aquí a mesos, només si Espanya rebaixa la tensió i fa les reformes que calmin el sud d’Europa. Em penso que Alemanya és ara un país seriós, amb un poder judicial autònom; si Espanya s’atreveix a fer maniobres per sota per forçar l’extradició, farà encara més patent el pur desig de reprimir al marge de lleis i garanties. Amb Puigdemont lliure hi ha més pas social a Catalunya que no pas detingut a Espanya o a qualsevol altre país europeu.
