Els fraticels de la CUP

Tenim debi­li­tat per aquesta con­fra­ria perquè la veiem acot­xada amb un dio­rama del temps de les epísto­les de sant Pau, i perquè la con­gre­gació compta amb joves figue­rencs que han estat alum­nes bri­llants. Amb 10 dipu­tats, o ara amb 4, resul­ten com el sucre i el lle­vat que s’afe­geix al xam­pany: poc però deci­siu. El peri­o­dista Juli­ana de La Van­guar­dia acos­tuma a refe­rir-se als ager­ma­nats de la CUP com a fra­ti­ce­lli, també en la versió cata­lana. En cas­tellà no hi ha un equi­pa­ra­ble a fra­ti­ce­lli (frai­le­ci­llos?), però en català hi ha fra­ti­cels; deu ser cosa del pro­grama que tra­du­eix el diari a la llen­gua sub­al­terna. O pel pes­sic semàntic de l’ita­li­a­nisme. Fra­ti­cels de la CUP. Aquells fran­cis­cans radi­cals, indig­nats pel con­for­misme i la resig­nació dels “seus”, van viure enfron­tats al papa i a la inqui­sició –M. Rajoy i els jut­ges d’avui–, i als que té per ger­mans aco­mo­da­ti­cis: JxCat i ERC. Càtars i begards de la CUP, admi­rats pels qui no els voten perquè la puresa i l’ide­a­lisme són seduc­tors, fins i tots abduc­tors: la fas­ci­nació per l’aus­tera figura de Jesús; qui no es deixa cor­pren­dre quan la història i les novel·les ens recreen els pio­ners com­pro­me­sos abraçats per les fla­mes o devo­rats pels lle­ons men­tre, amb els ulls en blanc, som­ri­uen i ento­nen la glòria de Déu; qui no s’emo­ci­ona veient a les pel·lícules els sol­dats que, amb la pàtria als sen­tits i als cants, ofe­rei­xen ingènua­ment el pit a les metra­lla­do­res incle­ments dels patri­o­tes del davant seu.

O pot­ser no. L’inde­pen­den­tista de la plaça major somia un Scot­tish –cata­lan– Nati­o­nal Party. Però –això és Cata­lu­nya!– els seus “repre­sen­tants” de JxCat i ERC han faci­li­tat una “gua­nya­dora” del Colo­nial Party, i els esse­nis de la CUP, de Mas ençà, han tor­pe­di­nat per­sis­tent­ment aquest no nat Nati­o­nal Party. La dar­rera: mal­grat haver per­dut la mei­tat dels com­bre­gants, els fra­tres zelan­tes al claus­tre con­ven­tual del diven­dres a les 3 van deci­dir peni­ten­ciar l’elec­to­rat dels “seus”. Ins­tint suïcida com el de l’escorpí que mata la gra­nota, o puresa i càstig? Del patri­arca David Fernàndez a l’ano­me­nat per A. Puig­verd abat Riera. Com els sants i els beats, la CUP no té pla B, com no el tenia Ramon Llull. Para­fra­se­gem el filòsof mallorquí: “Els camins pels quals el cupaire busca la República són llargs, peri­llo­sos, poblats de pen­sa­ments, de sos­pirs i de plors, i (això sí) il·lumi­nats d’amor.” Els fra­ti­cels, a més de no comp­tar-se ni comp­tar els ene­mics, només tenen ulls per a la precària scala dei que s’enfila al cel repu­blicà.