Parc Art

Fa poc, vaig visi­tar per pri­mera vegada el recinte de Parc Art a Cassà de la Selva, una joia que molta gent des­co­neix. El seu cre­a­dor és Jaume Roser Laro­maine, un per­so­natge sin­gu­lar que va aten­dre, ell mateix, tot el grup de llo­re­tencs que ens hi des­plaçàrem. Un cop agru­pats en un lloc asso­le­llat on, a més, podíem asseure’ns, va anar expli­cant una mica el procés de for­mació d’aquell espai on la natu­ra­lesa i l’art s’apa­re­llen admi­ra­ble­ment. Jaume Roser prové d’una família on tots els mem­bres han sabut bus­car el tre­ball on fos i amb el seu esforç han anat pro­gres­sant. Amb aquest exem­ple, la vida d’en Jaume és una suc­cessió d’ofi­cis i fei­nes –fle­quer, pas­tis­ser, mecànic en una fàbrica de taps i, poste­ri­or­ment, en altres espe­ci­a­li­tats del metall– que desem­boca en la cre­ació d’una gran indústria de ressò inter­na­ci­o­nal, sense obli­dar l’època en què comença a obte­nir els pri­mers bene­fi­cis llo­gant ren­ta­do­res que, d’una manera rudi­mentària –amb una bici­cleta o moto i un remolc al dar­rere–, tras­llada de casa en casa. Roser explica ara aques­tes vivències sense petulància, con­tent, feliç d’allà on ha arri­bat. Però no en va tenir prou amb la nau indus­trial on col·labo­rava en la rea­lit­zació de les grans obres metàl·liques que els escul­tors de la zona dis­se­nya­ven i li encar­re­ga­ven. La seva capa­ci­tat cre­a­tiva el va por­tar a fer, també, les seves. I, amb el temps, acords pun­tu­als amb els artis­tes que pas­sa­ven pel seu taller van acon­se­guir que reunís una sèrie d’obres d’autors de pres­tigi que, junt amb les seves, va anar dis­tri­buint per un ampli espai al mig del bosc, sol­cat per uns camins senya­lit­zats que per­me­ten fer el recor­re­gut sense pèrdua. Hi ha escul­tu­res rígides, altres en movi­ment, altres que segons per on entra el sol acon­se­guei­xen efec­tes espe­ci­als. Res del que hi ha expo­sat és sobrer. Fins i tot a aquell que no sigui un apas­si­o­nat de l’art modern interessa la col·lecció que Roser ha reu­nit en aquell ter­reny que inclou un petit estany on cam­pen al seu aire, per dins i per fora, ànecs coll­verd i paons espec­ta­cu­lars i altres aus espe­ci­als –algu­nes, exem­plars sig­ni­fi­cats tan­cats en gàbies adi­ents– que aca­ben d’atreure la curi­o­si­tat del visi­tant. Té reu­ni­des més de 300 escul­tu­res i, men­tre pas­se­ges, vas iden­ti­fi­cant estils i peces i retro­bant cre­a­ci­ons d’Alfaro, Ansesa, Ansón Pérez, Bar­raca, Caba­nyes, Clavé, Cor­beró, Cro­zet, Dui­xans, Fita, Homet, Lleó, Llon­gue­ras, Martí, Domene, els matei­xos Roser (pare i filla), Tor­res Monsó, Vilà, Villèlia, Xar­gay i altres. Hi reco­mano la visita.