Inestabilitat jurídica

Resulta interes­sant com fun­ci­ona això de la dis­sonància cog­ni­tiva, és a dir, allò que ens passa quan les nos­tres idees i les nos­tres con­vic­ci­ons més pro­fun­des, les que ens defi­nei­xen com a per­so­nes, xoquen fron­tal­ment amb el que fem o el que tole­rem en altres que ens són pròxims o afins. El psicòleg que va esten­dre aquest con­cepte, un tal Fes­tin­ger, també va expli­car que, davant tanta inco­herència interna, els humans ens empes­quem mil i una gira­gon­ses men­tals per adap­tar el nos­tre ide­ari a la nova situ­ació fins que tro­bem més o menys con­gru­ent el que pen­sem amb el que ens per­me­ten o accep­tem. Així, una per­sona “d’ordre” pot mos­trar la màxima indulgència davant una bre­to­lada del seu bena­mat fill ado­les­cent. O un gran defen­sor de la cosa pública es pot tor­nar tot d’una un neo­li­be­ral del morro fort en here­tar una bona picos­sada d’aquell parent llunyà que sem­pre havia cri­ti­cat per millo­ne­tis.

Per això ja no sorprèn que els que es posa­ven les mans al cap per la sor­tida d’empre­ses Ebre enllà, segons deien, fugint de la “ines­ta­bi­li­tat” a Cata­lu­nya gene­rada pel sobi­ra­nisme, ara callin con morts en veure que per­so­na­li­tats de la política cata­lana han de cre­uar la fron­tera, aquesta vegada Piri­neus amunt, per evi­tar ser detin­guts, engar­jo­lats i, en defi­ni­tiva, silen­ci­ats, per un poder judi­cial espa­nyol d’impar­ci­a­li­tat més que dub­tosa. Si això no és inse­gu­re­tat jurídica, ja em direu què és.