Full de ruta
Enyorat Boadella
Soc dels que van admirar i aplaudir consecutivament les representacions de la trilogia Ubú president, La increïble història del Dr. Floït & Mr. Pla i Daaaalí. També soc dels que en una adolescència llunyana van admirar i aplaudir peces inoblidables com ara Olympic Man, quan Els Joglars l’escenificaven al cinema Olímpia de la Bisbal, sí, aquesta població de la ruralia catalana que vostè, senyor Boadella, ara considera infectada per l’estultícia electoral. Igualment, recordo com a casa ens recargolàvem de riure mentre el vèiem a la televisió afaitar-se sense fulla gràcies a l’escuma contaminada del riu al seu pas per Sarrià de Ter (curiosament la població fins ara governada amb encert pel nou president d’aquest Parlament la composició del qual a vostè tant li desagrada). I, al cap dels anys, ara sense gaire entusiasme, la veritat, també soc espectador de la promoció de l’invent aquest de Tabàrnia, que a vostè li reserva el paper de president i li adjudica la banda sonora del film Air Force One, l’avió on viatja algú tan poc fiable com en Trump (cadascú és lliure de triar els seus referents, només faltaria). El seu discurs actual l’allunya cada vegada més d’aquells temps d’èxits teatrals, quan des de Jafre celebrava la saviesa humana capaç de tenir el cementiri municipal al costat d’una granja de porcs. Hi té dret, a esmenar el seu passat, igual com en va tenir alhora de canviar el presumpte menyspreu de l’administració catalana pel presumpte afecte del PP madrileny. El que ja em sembla més discutible, en canvi, és aquest encaterinament seu de separar-se dels territoris on es vota allò que no li plau. Posar en dubte la qualificació dels electors quan el resultat de les votacions no t’agrada s’assembla massa al totalitarisme que tant van combatre Els Joglars. Per això el seu penúltim espectacle televisat amb prou feines provoca el somriure compassiu que s’adreça als bufons per fer-los saber que s’allarguen massa i que lamentablement han perdut la gràcia.