Radical Miró

En temps de tanta indigència intel·lec­tual, recórrer a l’art de Miró és una brúixola per ori­en­tar-nos, una corda per no caure del pre­ci­pici (i pel mateix preu una escala per remun­tar-lo). Per situar-nos i per sal­var-nos en aquest ara i aquí des­co­rat­ja­dor que ens ha tocat patir. I és que Miró no està mort, encara que en molts museus ens el vul­guin pre­sen­tar com una relíquia del pas­sat que hem d’admi­rar. I és clar que l’hem d’admi­rar, però sobre­tot l’hem de gra­pe­jar, n’hem de fer ús per a les nos­tres vides. Aquesta és la tesi (sí, tesi, que sem­bla que molesti a segons qui, no fos cas que pen­sar portés a una revo­lució) de l’expo­sició que ha ideat Joan M. Min­guet per a l’IVAM de València, Joan Miró, ordre i desor­dre (fins al 17 de juny), ins­ti­tució que es troba en ple renai­xe­ment després de la tene­brosa etapa en mans dels polítics més cor­rup­tes que ha donat el país veí. Min­guet ha desen­ter­rat el Miró més radi­cal, el que va girar l’esquena al poder per estar al cos­tat dels neguits del poble. Els car­rers seran sem­pre de Miró, i això és el que el crític d’art català ha vol­gut tras­lla­dar a les sales del museu, amb tots els ris­cos que com­porta una expo­sició valenta que emula els patrons menys rígids de les mos­tres d’art con­tem­po­rani. Trac­tar Miró com un veri­ta­ble artista actual: aquest ha estat el propòsit per rei­vin­di­car la vigència de la seva veu en favor de la democràcia, la lli­ber­tat i els drets humans. Que falta ens fan veus com la seva.