No cal xiular

El Barça i el Sevi­lla juga­ran d’aquí a tres caps de set­mana la final de la copa del Rei. I, com passa dar­re­ra­ment, ja que el Barça ens ha acos­tu­mat a jugar-ne mol­tes, com més s’costa la data, més s’escalfa el par­tit amb argu­ments que no tenen res a veure amb el fut­bol. De fut­bol, només un apunt: tot i que el Sevi­lla ha fet aquest any par­tits de molt mèrit, el Barça és favo­rit i si juga com sap no ha de tenir pro­ble­mes per acon­se­guir el pri­mer títol de la tem­po­rada. Però, com també ha pas­sat en els dar­rers anys, sobre­tot per un interès estrany que ens arriba des de les Espa­nyes, en els dies pre­vis i poste­ri­ors a la final es par­larà més de política que de fut­bol. I, sobre­tot, si el Barça s’imposa.

L’escal­fa­ment del par­tit s’ha ini­ciat ja. Curi­o­sa­ment, 20 dies abans de la final s’ha sabut que el Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia de Madrid ha fallat que la pro­hi­bició d’entrar este­la­des al camp en la final del 2016 era cor­recta. Tot i que alguns han vol­gut extreure d’aquesta sentència que no es podran entrar este­la­des al camp en la final de copa del dia 21, la sentència no en diu pas res i només valida una actu­ació con­creta, la del 2016. Ara, segu­ra­ment algú deu estar pen­sant posar en marxa la mateixa pro­hi­bició, i fer-ho quan política­ment interessi més a Madrid... per exem­ple, quan hi hagi alguna ope­ració con­tra la cor­rupció del PP.

Ara, el tema estre­lla, de nou, serà la xiu­lada al rei, el que va vali­dar l’“a por ellos” en el dis­curs del 3-0. Doncs jo crec que no se l’ha de xiu­lar. Ni això es mereix. El que es mereix és que el públic i el FC Bar­ce­lona es pren­guin la final com el que és, una festa espor­tiva, però que tin­guin sem­pre pre­sent la situ­ació d’excep­ci­o­na­li­tat que viu el país. I una manera de fer-la notar és obviar el monarca. Com deia, ni una xiu­lada es mereix. Quan el rei arribi a la llotja i els alta­veus de l’Estadi Metro­po­lità de Madrid ens inten­tin dei­xar a tots sords amb l’himne de l’Estat, no cal xiu­lar. Posem-nos d’esquena per mos­trar el nos­tre res­pecte als de casa i el nos­tre rebuig a qui ens repri­meix.