La xiulada que s’acosta

Dinou dies abans de la final de la copa del Rei, i dinou dies abans de la que s’intu­eix que serà una nova i monu­men­tal xiu­lada al cap de l’Estat i a l’himno naci­o­nal, el pre­si­dent de la Liga, Javier Tebas, ja ha tro­bat la solució: “En cas de xiu­lada, s’hau­ria d’apli­car el 155 dins del Wanda Metro­po­li­tano”, ha dit aquest cap de set­mana en una entre­vista. I encara més: “Jo sem­pre he mani­fes­tat que soc par­ti­dari de san­ci­o­nar i fins i tot arri­bar, per què no, a sus­pen­dre el par­tit.” Fantàstic. Seria, Javier, fantàstica, aquesta decisió. I ens aju­da­ria a inter­na­ci­o­na­lit­zar encara més (si és que es pot inter­na­ci­o­na­lit­zar més) el con­flicte, a fer que el món sen­cer es pre­guntés com és que a Espa­nya, en aquesta Espa­nya tan democràtica, s’ha suspès un par­tit perquè els espec­ta­dors xiu­la­ven. Tebas, aquest cap de set­mana, ha argu­men­tat la seva posició: “S’ha cui­dat molt poc el res­pecte al que són els símbols naci­o­nals, que sig­ni­fi­quen molt més que la sim­ple repre­sen­tació ins­tru­men­tal o visual d’un país.” Doncs mira, Javier, aquí estem d’acord. T’explico com de poc s’han cui­dat dar­re­ra­ment en el món del fut­bol els símbols que iden­ti­fi­quen el meu país? Com s’han pro­hi­bit l’este­lada als camps (i no pas la ban­dera espa­nyola) i fins i tot els llaços grocs? Feu, si cal, una sus­pensió pre­ven­tiva del par­tit, com ja va insi­nuar la dele­gada del govern a Madrid, el 2017. Va, que en teniu ganes. I feu, si us plau, un ridícul inter­na­ci­o­nal. Un nou ridícul. L’any 2007, l’Audi­en­cia Naci­o­nal va con­dem­nar a presó dos joves de Girona per cre­mar fotos del rei. I fa res, el Tri­bu­nal Euro­peu dels Drets Humans va esme­nar l’Audi­en­cia sen­ten­ci­ant que cre­mar les fotos del rei no és cap delicte, sinó que ho empara la lli­ber­tat d’expressió; i que no és inci­tar ni a l’odi ni a la violència sinó “una expressió simbòlica d’insa­tis­facció amb el que repre­senta el cap de l’Estat”. Cre­mar fotos del rei, doncs, no és cap delicte. I no sé (de fet, sí que ho sé) si ho és o no xiu­lar-lo. Però del que no tinc cap dubte és de com ens va trac­tar el rei després del referèndum de l’1-O, en aquell dis­curs tele­vi­sat, i de quanta insa­tis­facció vam sen­tir amb el que repre­senta(va) el cap de l’Estat. Aquell dia el rei no només es va gua­nyar una xiu­lada, sinó que, curi­o­sa­ment, va fabri­car uns quants repu­bli­cans.