Ho signo?

Els darrers anys els historiadors, a la vista dels esdeveniments, alertaven que tot semblava conduir inexorablement cap a una repetició dels fets d’octubre del 1934, en plena República, i a les seves conseqüències. Qui pot dubtar, avui, que els fets d’octubre del 2017 i les seves repercussions són un eco evident d’aquell episodi republicà? I el més preocupant és que el marc mental predominant és, altre cop, el frontisme i els programes polítics basats en l’estratègia del tot o res. La història, sovint, sembla sentir la temptació de repetir-se. La seqüència històrica de l’Espanya del segle XX té, al seu epicentre, una guerra civil i dècades de dictadura feixista i d’exili republicà. Es la trista història d’un país on les criatures neixen amb el terror inicial que Machado va resumir en un vers memorable: “Una de la dos Españas ha de helarte el corazón”. El lament del poeta era per l’eterna derrotada: la tercera España arrossegada per les actituds maximalistes. És el país que pensa que les terceres vies són una claudicació i on els pactistes, a la mínima, són titllats de traïdors. En morir Franco, una il·lusió (reconciliació, democràcia, constitució, estat d’autonomies) que, en la tradició de la pell de brau, no podia durar. Em temo que en l’ambient actual (on també ressona Màrius Torres: “Ara que el braç potent de les fúries aterra la ciutat d’ideals que volíem bastir”) escriure coses com aquesta es pot interpretar com a derrotista o alarmista. Potser només són disfuncions típiques dels que ens sentim radicalment moderats. Haig de confessar que, fins i tot, he sentit admiració per la màxima de la diplomàcia vaticana, un petit estat que fa segles que funciona sense entrebancs. Me l’ha recitat un amic tot esmorzant, per suavitzar-me la cabòria: “Primer, no ho pensis; si ho penses, no ho diguis; si ho dius, no ho escriguis; i si ho escrius, no ho signis.” M’ha semblat una mica cínic, és clar, però ell ha sucat el croissant i m’ha dit que en política totes les precaucions són poques.