Ho signo?

Els dar­rers anys els his­to­ri­a­dors, a la vista dels esde­ve­ni­ments, aler­ta­ven que tot sem­blava con­duir ine­xo­ra­ble­ment cap a una repe­tició dels fets d’octu­bre del 1934, en plena República, i a les seves con­seqüències. Qui pot dub­tar, avui, que els fets d’octu­bre del 2017 i les seves reper­cus­si­ons són un eco evi­dent d’aquell epi­sodi repu­blicà? I el més pre­o­cu­pant és que el marc men­tal pre­do­mi­nant és, altre cop, el fron­tisme i els pro­gra­mes polítics basats en l’estratègia del tot o res. La història, sovint, sem­bla sen­tir la temp­tació de repe­tir-se. La seqüència històrica de l’Espa­nya del segle XX té, al seu epi­cen­tre, una guerra civil i dècades de dic­ta­dura fei­xista i d’exili repu­blicà. Es la trista història d’un país on les cri­a­tu­res nei­xen amb el ter­ror ini­cial que Mac­hado va resu­mir en un vers memo­ra­ble: “Una de la dos Españas ha de helarte el corazón”. El lament del poeta era per l’eterna der­ro­tada: la ter­cera España arros­se­gada per les acti­tuds maxi­ma­lis­tes. És el país que pensa que les ter­ce­res vies són una clau­di­cació i on els pac­tis­tes, a la mínima, són tit­llats de traïdors. En morir Franco, una il·lusió (recon­ci­li­ació, democràcia, cons­ti­tució, estat d’auto­no­mies) que, en la tra­dició de la pell de brau, no podia durar. Em temo que en l’ambi­ent actual (on també res­sona Màrius Tor­res: “Ara que el braç potent de les fúries aterra la ciu­tat d’ide­als que volíem bas­tir”) escriure coses com aquesta es pot inter­pre­tar com a der­ro­tista o alar­mista. Pot­ser només són dis­fun­ci­ons típiques dels que ens sen­tim radi­cal­ment mode­rats. Haig de con­fes­sar que, fins i tot, he sen­tit admi­ració per la màxima de la diplomàcia vati­cana, un petit estat que fa segles que fun­ci­ona sense entre­bancs. Me l’ha reci­tat un amic tot esmor­zant, per sua­vit­zar-me la cabòria: “Pri­mer, no ho pen­sis; si ho pen­ses, no ho diguis; si ho dius, no ho escri­guis; i si ho escrius, no ho sig­nis.” M’ha sem­blat una mica cínic, és clar, però ell ha sucat el crois­sant i m’ha dit que en política totes les pre­cau­ci­ons són poques.