La perplexitat del ‘perico’

Jo a aquesta columna havia vingut per parlar del seu llibre. Del llibre de Jordi Puntí, gran mestre del relat curt i bon novel·lista. Volia parlar del seu llibre perquè m’agrada el seu llenguatge directe, àgil i càlid. Ho volia fer perquè va ser bo quan em feia de corrector. M’acceptava tots els estranys mots que li proposava i els ficava al sac dels neologismes: “Ho posarem en cursiva”, deia. Volia parlar del seu llibre perquè va de futbol i com que d’adolescent vaig viure la repulsió al cuir que tenien aleshores els intel·lectuals, sempre m’agrada l’anàlisi que fa la gent lletraferida de l’esport rei. Puntí ha tret un llibre que té molt de regust de Sant Jordi. Tot Messi, que publica Empúries. Puntí, però, més que d’intel·lectual exerceix d’intel·ligent, i a partir de considerar Messi un artista, ens parla de la felicitat que li ha donat el geni de la pilota.

Efectivament, jo havia vingut a parlar del seu llibre, però és inevitable que en parlar del món culer, un perico no desviï la seva atenció cap al que és el seu propi sentiment futbolístic. La paraula cromo en el llibre de Puntí ha passat pel traductor del llenguatge culer-perico i m’ha vingut la imatge de José María i Solsona. En parlar dels gols memorables, també els de Romário, he pensat en gols potser no tan brillats, però que associo a la felicitat, com el de Pichi Alonso a la UEFA, el de Tamudo a la copa del Rei o un dels més transcendents de la història contemporània de l’Espanyol, el de Coro. Sí, havia vingut a parlar del llibre de Puntí, però finalment els diré que el sentiment perico és una paradoxa que es mou entre fets com que t’estomaquin al pati de l’escola per anar de blanc-i-blau i que t’increpin violentament per portar una estelada, també blanc-i-blava, a Cornellà-El Prat. Havia vingut a parlar de Tot Messi, però he acabat parlant dels meus sentiments. Com diu un altre perico, Miquel Berga, parafrasejant Orwell, “el que escriu, no pot oblidar el sentiment que se li va acumular abans d’escriure”.