Mansfield i la tradició

L’edició dels Diaris de Katherine Mansfield a L’Avenç, en traducció de Marta Pera Cucurell, m’ha fet buscar els dos volums de contes que tenia per casa i que devien ser dels primers seus que es van publicar en català, a finals dels vuitanta. Els localitzo a baix de tot d’un prestatge, al nivell del borró i la pols, i comprovo que, en efecte, els vaig comprar el 1989, quan encara datava els llibres, com si em fossin destinats i d’alguna manera ingressessin en la meva vida amb aquell acte de possessió. Aquell any es van publicar tres reculls seguits de l’escriptora neozelandesa: La Garden Party i altres contes, a Edicions 62, i Un niu de tórtores i Una mica infantil, a Edhasa, suposo que aprofitant l’empenta del seu centenari, que va durar el que duren aquestes coses, una flamarada. Abans, que se sàpiga, només havien estat disponibles en català un parell de contes que Josep Ros-Artigues va traduir el 1937, en plena Guerra Civil, als quaderns de la Rosa dels Vents de Josep Janés i que no feien sinó respondre al viu interès amb què els narradors de l’època havien estat llegint, ja fos en anglès o en francès, l’obra de Mansfield. Rafael Tasis, per exemple, i Mercè Rodoreda, és clar, i Rosa Leveroni. La passió es devia apagar amb ells, perquè fins als vuitanta ningú no va sentir la necessitat de revifar-la. Als exemplars que jo tinc, no hi trobo, però, cap indici que els hagués arribat a llegir, potser perquè m’incomodava l’etiqueta de “lectura imprescindible per a senyoretes”, excepte una frase que vaig subratllar a Un home casat i altres crueltats i que diu que entossudir-se en el passat empobreix l’art, el qual “no tolera, ni ara ni mai, la misèria”. És com si m’hagués enviat, amb tres dècades d’antelació, una noteta que em posés en guàrdia per al moment en què se m’acudís rescatar el llibre del seu racó polsós. Tots tenim a casa obres que no hem tocat, que hi vam deixar entrar fent provisió de futur, en espera de créixer, potser, i necessitar-los, qui sap, algun dia. A la nostra generació, li haurà calgut esperar noranta-cinc anys des de la mort de Katherine Mansfield per disposar, per primer cop, dels seus Diaris en català i, per fi, de Tots els contes reunits en un sol volum. Com es pot proveir de bons referents una tradició literària tan discontínua? És apropiat seguir insistint en l’influx femení d’una autora que aquí no ha deixat empremta en res del que hagi escrit ni cap dona ni cap home? Encara ho hem de refiar tot a la cadena de transmissió que van representar els contes de Rodoreda, que potser avui tampoc llegeix gaire gent, perquè darrere d’ella ningú més no va recollir ni la cua d’una frase d’aquella dona malalta que volia retenir-ho tot de la vida, “fins al detall de com grinyolava la panera de la bugada”.