Quan anava a catequesi, vaig tenir un conflicte amb la distinció entre el bé i el mal. El llibre de doctrina il·lustrava amb dues vinyetes la manera correcta d’entrar en una església quan anéssim a combregar. En una, hi havia un nen rosset, repolit i de somriure angelical que s’acostava a la porta d’un temple. En l’altra, el dibuixant s’havia aplicat a retratar un vailet pollós i de cabells foscos i esborrifats que es plantava davant la mateixa entrada amb una expressió distreta o malhumorada: era difícil d’apreciar-ho amb el vol de mosques que li aureolaven el cap. “Així sí”, deia el peu de la primera imatge. “Així no”, deia el de la segona, com la demostració d’un raonament tautològic. Les vaig examinar durant hores, aquelles vinyetes, i al final vaig arribar a la conclusió que a les esglésies no s’admetien pobres. Em vaig sentir tan alliberada, que a les sessions següents de catequesi em vaig atrevir a portar la bossa amb les bales de vidre, per jugar-hi d’amagat mentre el mossèn ens alliçonava. Aquell no podia ser el meu, de regne, si deixava fora tanta gent, inclosos els amics de l’escola, tots morens com jo i vestits amb la mateixa roba apedaçada que ens recosien les mares. El dia que les boles em van caure i es van escampar estrepitosament per la parròquia, vaig haver d’explicar al capellà el desig precoç d’apostasia que m’havien inspirat aquells dibuixos. En lloc de renyar-me, em va posar la mà al cap i va dir, en el to d’una llegenda sota una vinyeta: “Tu sí que podràs entrar-hi, a l’església.” És el primer acte despòtic que recordo. El mal no era la pobresa, sinó excloure els altres.