De set en set
Taviani
Quan va presentar-se la retrospectiva que la Filmoteca dedica actualment als germans Taviani, Paolo va explicar que havia vingut sol a Barcelona perquè Vittorio patia les conseqüències d’haver sigut atropellat per un cotxe. El gran dels Taviani no va recuperar-se i ha mort als 88 anys. Arran d’aquesta mort, he repassat mentalment la meva relació amb el cinema dels dos germans italians amb una perspectiva marxista transfigurada poèticament. És així que m’he recordat com l’adolescent que, al fa temps desaparegut cinema Gridó d’Olot, va quedar commoguda per la història autobiogràfica del sard Gavino Ledda, que va aconseguir escapar de la tirania i brutalitat d’un pare que, arrancant-lo de l’escola i aïllant-lo socialment, n’era l’amo, al qual servia fent de pastor.
Després de Padre Padrone, he vist uns quants films més dels Taviani, des de La nit de Sant Llorenç, que és la del 10 d’agost del 1944, en què els veïns d’un poble de la Toscana es refugien en un bosc per escapar dels bombardejos, fins a Cèsar ha de morir, amb la qual van posar en escena el Juli Cèsar de Shakespeare en una presó i amb presoners reals. Els films són els d’uns humanistes que no és per res que hagin adaptat Tolstoi en diverses ocasions. El cas és que, de tots, el que més estimo és un del 1979, Il Prato, que va ser mal estimat en la seva època. L’acusaven de renúncia ideològica en fer present la crisi d’un jove que, sense voler adaptar-se a un món que li fa mal, es consagra a l’enamorament que sent per una noia aparellada amb un amic: una història wertheriana a San Gimignano que acaba amb un suïcidi. De jove la vaig veure un munt de cops. I viu amb mi el moment en què Isabella Rossellini (filla d’un cineasta pel qual els Taviani sentien una filiació) mira amb llàgrimes als ulls el final de Germania anno zero en què el nen Edmund se suïcida. Era un temps en què encara tenien sentit aquestes paraules del protagonista d’Il Prato: “Al cinema et sents sol i a la vegada acompanyat compartint una emoció.”
