Senyors jutges, parlem de política

Els presos polítics catalans han decidit passar a l’ofensiva. Aquesta setmana hem vist com tots plegats actuaven de manera coordinada per retreure-li al jutge que la seva actuació obeeix a ingerències polítiques, que a Espanya no hi ha separació de poders i que defensar el dret a l’autodeterminació no pot ser cap delicte en una democràcia avançada. Si el judici és polític, els arguments al final han d’acabar essent polítics i és per això que el vicepresident Oriol Junqueras no s’ha estat de dir-li que la defensa de la independència de Catalunya és una aspiració completament legítima. Si el que hauria de ser justícia resulta ser arbitrarietat i ficció literària, qualsevol explicació jurídica passa a ser accessòria. I, mentrestant, apareix una interlocutòria de la sala d’apel·lacions del Tribunal Suprem espanyol que supura l’essència de tot allò de què volem marxar. Hi ha la pertinença a Espanya com a fruit d’una coacció i no com a resultat d’un contracte social, especificant que si no hi va haver una “massacre” el dia 1 d’octubre és perquè ells es van contenir. Hi ha el menyspreu cap a la voluntat democràtica dels ciutadans adults i la seva capacitat de prendre decisions per si mateixos, quan es diu que van anar a votar abduïts pels líders polítics independentistes. Hi apareix, també, la desconsideració cap a qualsevol institució que vagi més enllà de la centralització, quan es fa notar que una instància “regional” alemanya s’ha permès d’esmenar la plana a un tribunal d’àmbit estatal. A més, de rerefons, hi rau la idea que tot allò català en realitat no és tingut per espanyol i, per tant, que els ciutadans catalans i les institucions catalanes són de segona: els Mossos d’Esquadra no són ni comptats entre els efectius policials que estaven desplegats a Catalunya en temps del referèndum. Resulta que els jutges ens acaben donant la raó i més que ho faran si els seguim parlant de política.