Indignació suprema

Que el Tri­bu­nal Suprem apro­fiti la inter­lo­cutòria de res­posta a la petició de lli­ber­tat de Jordi Sànchez per assis­tir al ple d’inves­ti­dura per car­re­gar con­tra la justícia ale­ma­nya, dona idea del pro­fund males­tar cau­sat per la decisió de l’Audiència de Sch­leswig-Hols­tein de dei­xar en lli­ber­tat sota fiança Car­les Puig­de­mont i des­car­tar-ne l’extra­dició per rebel·lió. La sonora plan­to­fada del 5 d’abril cou tant que l’alt tri­bu­nal s’ha rei­vin­di­cat a la pri­mera opor­tu­ni­tat, encara que no vingués a tomb. I no ho fa Pablo Lla­rena, no, en aquest cas els pro­ta­go­nis­tes són els tres magis­trats de la sala d’apel·laci­ons, que no només ava­len el polèmic jutge del procés, sinó que apro­fi­ten per refer­mar-se en totes i cadas­cuna de les seves posi­ci­ons. És a dir, no es mouen de la ficció cons­truïda que vin­cula el procés amb la violència i acaba deduint que es pot impu­tar rebel·lió. Si no, com el que inter­can­via delic­tes com car­tes, també hi ha el de sedició, remar­quen, empi­pats. L’enuig és de tal mag­ni­tud que insi­nuen que Sch­leswig-Hols­tein no ha entès què ha succeït a Cata­lu­nya i aca­ben etzi­bant que si els fets s’hagues­sin produït a Ale­ma­nya la deter­mi­nació hau­ria estat molt dife­rent. L’esbron­cada en forma de reso­lució és insòlita. De ver­go­nya ali­ena, de mofa inter­na­ci­o­nal.

La justícia espa­nyola es replega. I amb ella, tot l’Estat. El Suprem, el govern i els par­tits que van aplau­dir soro­llo­sa­ment la detenció a Schuby i el poste­rior engar­jo­la­ment del 130è pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, van començar per ento­nar aquell escru­polós res­pecte a les deci­si­ons judi­ci­als de manual, però, ferits en l’amor propi, pas­sen a l’atac i inten­ten des­pres­ti­giar qual­se­vol tesi que no sigui la pròpia. És l’“estàs amb mi o con­tra mi”, el mateix que des de fa uns anys es prac­tica con­tra l’inde­pen­den­tisme, apli­cat a tot el que no com­pra el relat que a Espa­nya han tei­xit coor­di­na­da­ment les ins­ti­tu­ci­ons, l’exe­cu­tiu, les auto­a­no­me­na­des for­ma­ci­ons cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes i els mit­jans. Ale­ma­nya, per ara, no se l’empassa. I des­ferma una còlera sense mesura. Indig­nació suprema.