Des d’un racó

A Sant Joan de les Aba­des­ses he recu­pe­rat cer­tes ganes de viure i el valor dels pla­ers més sim­ples. Avui, dia 12 d’abril, és un d’aquells que a esto­nes surt un sol lleu­ge­ra­ment calent i altres des­car­rega algun cap de núvol que es pas­seja per un cel blau. Com cada dia sóc al Cafè del Cen­tre, el meu nou lloc de tre­ball, pre­nent cafès i amb el soroll de fons d’uns homes que juguen a car­tes, la com­pa­nyia silen­ci­osa d’algun que lle­geix el diari o el soroll de fons de l’acti­vi­tat de la cuina i la barra i per­ma­nent­ment música de fons a un volum molt dis­cret. La llum inte­rior, sem­pre encesa, és ocre i càlida men­tre la natu­ral tra­vessa els fines­trals. El per­so­nal és atent, ama­ble i agra­da­ble. La majo­ria de noies que hi tre­ba­llen man­te­nen l’entu­si­asme de la joven­tut i no sols això, sinó que a vega­des l’enco­ma­nen. És un d’aquells locals poli­va­lents. Hi ha qua­tre tau­les reser­va­des i bancs apel­fats sota uns panells on hi ha escrits amb una cal·ligra­fia exqui­sida ini­cis de con­tes infan­tils. Una taula que con­serva el peu de quan supor­tava el pes del mar­bre, ara subs­tituït per un suc­ce­dani ben acon­se­guit. Hi ha espai encara per a sis tau­les amb qua­tre cadi­res anti­gues, d’aque­lles de cafè, només de fusta i un res­pat­ller ben cor­bat. Una barra trans­ver­sal, llarga i amb tam­bo­rets els caps de set­mana s’omple de jovent. Encara hi ha un pis amb balcó, on con­fesso que no hi he pujat mai. Hi sol haver, espe­ci­al­ment els caps de set­mana, gent que hi menja. És un d’aquells llocs que el diu­menge al matí, quan fa sol, s’omplen de gent. Famílies amb cot­xets, gent que té parada al mer­cat, altres fent el ver­mut del diu­menge, mai­nada cor­rent amunt i avall, jovent llui­tant con­tra la res­saca, etcètera.

De tant en tant, m’agrada sor­tir a fumar una cigar­reta i pren­dre una mica l’aire. Lla­vors m’endinso pels car­re­rons del casc antic, on pot ser que l’únic soroll de fons sigui el de les pròpies pas­ses, i arribo fins a la zona, per­fec­ta­ment urba­nit­zada, del cos­tat del riu. Avui, hi he anat quan plo­vis­que­java una mica. Feia aque­lla pluja clara que gai­rebé ni molesta. Quan tor­nava he pas­sat per un petit túnel per a via­nants de forma con­vexa que uneix el casc antic amb el pas­seig. Ho he fet acom­pa­nyat d’un grup nombrós de nens i nenes gai­rebé de guar­de­ria que s’han posat a cri­dar tots de cop per gau­dir de la rever­be­ració que s’hi produïa sota un sos­tre de pedra. Una de les mes­tres s’ha vol­gut com mig dis­cul­par dient-me que els agra­dava molt el soroll dife­rent dels seus crits. Jo li he dit que a mi també m’havia agra­dat molt i que encara m’agrada.