Que venen corbs ressuscitats

Aculats en un estret reclau tornen a bramar els vells coneguts corbs ressuscitats, mentre tots els carrers dels pobles i ciutats són un clam eixordador contra la injustícia. Sabem avui que haurem de prosseguir el camí amb mil cans rabiosos corrent-nos al darrere, novament com abans. Quina pregona impotència origina veure, encara, tants corbs que volen victoriosos brandant llurs gravis esmolats entre les mans, i avançar per un camí de triomf! I nosaltres patim el temor congriat després d’aquell lluminós dia d’octubre de no haver pogut encara dissenyar l’avenir que havíem decidit. Tenim la certesa, però, que no podran anihilar la nostra il·lusió en el demà, feta amb vímets tallats al llarg de tants anys.

Tornarem a lluitar per recobrar allò que ens han arrabassat, i per tornar a trencar les ja rovellades cadenes conegudes d’abans. En pocs dies hem hagut de cercar, en la memòria, la por que ja no teníem, la incertesa d’un futur atzarós, i de tornar a girar el cap per si calia fugir. Amb esglai i incredulitat hem vist com el temps feia mil passes enrere i com les broques dels rellotges giraven en direcció contrària. Hem vist també com, de cop i sense avisar, el calendari ens informava que érem a l’hivern de fa setanta-nou anys, i com el general victoriós d’aleshores havia canviat de nom.

Alguns hem hagut de rellegir els nostres escrits, en un exercici lliure d’autocensura, abans d’encomanar-los a la impremta. Tots, hem hagut de sotmetre a crítica les nostres manifestacions i els nostres capteniments àdhuc els més pacífics i nobles. Bé, tots, no. Ja ho sabem. Com sempre. També abans aquell va trobar amics i devots dins del nostre país, suports incondicionals, patriotes de pedra picada, abanderats brandint els draps dels colors imperials. Com abans. I mentre alguns desfilaven en una ben ordenada formació, amb botes altes, amb càntics ressuscitats de temps allunyats, amb la mirada altívola i el cap estàtic orgullós del seu triomf, una gran part del nostre poble plorava, adolorit i digne, aquells que havien estat objecte de segrest, sense cap possibilitat de negociar-ne l’alliberament.

No tot ha estat, però, negatiu. El diccionari s’ha reactivat donant nova vida a mots que ens pensàvem que ja havien caigut en dessús. És el cas de paraules com exili, venjança, injustícia, prevaricació, franquisme, feixisme, falangisme, totalitarisme, euroordre, o conceptes com el de presos polítics. Governants espanyols, i alguns no espanyols, és a dir catalans, han fet un gran esforç per patrimonialitzar aquest mots per ser-ne els principals propietaris, els seus portaveus privilegiats. El combat ha estat competitiu i hi ha pres part la flor i nata de l’espanyolisme unionista més ranci i passat de moda.

No n’hem tingut prou de guanyar eleccions, de constituir majories democràtiques favorables a la sobirania del país, de reduir al no-res els representants dels botxins polítics de Catalunya. En un estat no democràtic, la força no es troba en la voluntat del poble, ni en la raó, ni en la justícia, ni en la no-violència, ni en la voluntat de diàleg. No. Tots aquests valors s’esvaeixen davant de la força bruta, de la injustícia dels tribunals, del cinisme inclement del govern central i els seus dirigents.

Recorden aquell polític espanyol del segle XIX que deia que perquè Espanya anés bé calia bombardejar Barcelona de manera periòdica? En aquests inicis del segle XXI, els bombardejos aeris i l’ocupació militar han deixat pas a la policia i a les forces d’ocupació. La raó, la recerca de diàleg, l’exercici de la democràcia parlamentària, han estat substituïts i bandejats pels tribunals espanyols.

Que ningú, però, no es desmoralitzi ni es deixi abatre pel desànim com fora comprensible. Res d’això. Al darrere de cada patriota pres i de cada exiliat hi ha centenars de milers d’homes i dones disposats a renovar el seu compromís amb Catalunya. No volem més presos. No ens calen per continuar envigorint la nostra identitat, vella de molts centenars d’anys, que han sobreviscut a mil escomeses dels nostres enemics.

Que malament que ho han fet... Si jo fos un militant contrari a l’existència d’una Catalunya sobirana, exigiria el seu cap i que paressin la màquina infernal de producció d’independentistes. No soc dels seus, però tinc la mateixa exigència: que parin d’una vegada, si no volen que Déu nostre senyor els castigui al foc etern. Tot i que, ben mirat, vols dir que ja no fa temps que hi cremen? S’hi deuen sentir bé.