El baldaquí copiat

En aque­lla hora de les set del ves­pre de dime­cres pas­sat, la llum es fil­trava inter­na­ment pels vitralls de colors de la rosassa de la façana de la cate­dral i il·lumi­nava l’altar cen­tral, el retaule medi­e­val i el bal­daquí. Al mateix temps que la tarda decli­nava, la llu­mi­no­si­tat enfo­cava un sant Jordi en pedra que s’estin­tola en una columna, i per­me­tia con­tem­plar-lo com mai és pos­si­ble de veure. L’espec­ta­cle llu­minós era fas­ci­nant. La plata i l’or del con­junt lluïen amb un color tan estri­dent que cap focus arti­fi­cial podria mai pro­por­ci­o­nar: era el fil­tre solar, que, pro­vi­nent de la rosassa, ho envaïa tot amb força.

Actu­ava aque­lla tarda un cor juve­nil anglès, amb minyons i noies que can­ta­ven cançons suaus, al redós del pres­bi­teri. Llàstima que el públic gironí era escàs, molt escàs. Dels mos­sens de la cate­dral, no n’hi havia cap, com és cos­tum. La llum feia de mirall sobre el bal­daquí d’argent –un dels millors del món– donat per l’ardi­aca de Besalú l’any 1320. En un medalló hi va fer escul­pir la seva imatge davant de sant Pere i el con­junt repre­senta la coro­nació de la Verge, envol­tada de cent trenta-set figu­res –pro­fe­tes, àngels i apòstols– for­mant un sos­tre bom­bat d’arcs rebai­xats, sos­tin­guts per qua­tre colum­nes d’argent.

L’any 2004 tècnics de l’Estat espa­nyol van pro­ce­dir a res­tau­rar aquest bal­daquí. Dic­ta­mi­na­ren que les colum­nes no podien ser res­tau­ra­des, i les varen subs­ti­tuir per unes altres de noves. Anys més tard –2012– se’ls va acu­dir res­tau­rar lla­vors aque­lles colum­nes ori­gi­nals que abans havien deses­ti­mat. Ara hi són totes: les noves sus­ten­ten el sos­tre del bal­daquí, i les ori­gi­nals, repe­ti­des, fan com­pa­nyia a la imatge de la reina Ermes­senda, que deu estra­nyar-se de tan insòlita com­pa­nyia.

El lec­tor que hagi tin­gut ocasió d’anar a la basílica de Ron­ces­valls, (Navarra) s’haurà endut la sor­presa de veure-hi un bal­daquí idèntic al de la cate­dral de Girona. És un cas sor­pre­nent, que també mereix una expli­cació. Durant la guerra civil, el bisbe Cartañà va fugir, i pas­sant pel ter­ri­tori francès, es va refu­giar a la regió de Ron­ces­valls, domi­nada lla­vors pels naci­o­nals. Tan bon tracte va rebre, que quan li varen dema­nar que els deixés copiar el bal­daquí de Girona, hi va acce­dir. I així es dona el cas que s’hi pot con­tem­plar una rèplica exacta de l’ori­gi­nal. Hi hau­ria molt a par­lar sobre aquesta qüestió –ben poc acos­tu­mada, per altra part– però allà roman per a la vene­ració de tot­hom, i sense asse­nya­lar-ne la pro­cedència. Els pele­grins giro­nins que arri­ben a aque­lla església i ho veuen, no s’ho aca­ben de creure.

Res de tot això dis­mi­nu­eix la mag­ni­ficència d’aquests tre­sors cate­dra­li­cis que tenim tan a prop i que no tot­hom coneix.