Girona més! Qui havia de dir que aquesta expressió de moda la podríem aplicar ara fins i tot als hàbits dels gironins a l’hora de menjar fora de casa. Perquè resulta que els gironins som els catalans que posem una nota més alta als restaurants, un 7,5; som els que paguem més pel sopar de cap de setmana, 22,3 euros de mitjana; som els que paguem més per l’esmorzar del cap de setmana, gairebé 8 euros; i som els que dinem més fora el cap de setmana, amb un cost mitjà de 20 euros. Tot això ho diu l’estudi que s’ha presentat aquesta setmana a Girona sobre els hàbits i tendències en l’àmbit de la restauració. Que puguem dir “Girona més!” està molt bé. Si no fos que sembla més allò tan famós i que costa tant d’explicar als de fora, del “Girona rai”. Resulta que de l’estudi podem concloure que els gironins som uns privilegiats perquè no només ens podem permetre el luxe de sortir més a menjar fora, sinó també el luxe de pagar més. O el que és el mateix, gastar més. Però això de l’estadística és molt enganyós. Perquè és aquella teoria que diu que si una persona ha menjat un pollastre i una altra cap, de mitjana n’ha menjat la meitat cadascuna. En el cas del cost dels restaurants passa alguna cosa semblant. Perquè si a una persona sopar fora li costa de mitjana 30 euros, una xifra més real que no pas els 22 que diu l’estudi, vol dir que a una altra l’hi costa 14. Però com dèiem, la realitat s’acosta més als 30 que al 14. Això sí, tot i que els gironins ens hem de rascar més la butxaca quan mengem a fora, ho fem a gust, si tenim en compte que puntuem amb un notable tirant a alt l’oferta de restauració. Però com que segur que a més d’una i de dues persones no els va bé ni el Girona més, ni el Girona rai pel que implica de preus més alts, estaria bé adoptar alguna mesura per abaratir la factura del restaurant. Una opció seria fer com a Navarra o les Balears, on els governs corresponents estudien obligar que tots els restaurants, bars i cafeteries ofereixin aigua de l’aixeta de franc. De fet, a aquells que els pot sembla una decisió dràstica, només se’ls ha de recordar que no cal anar massa lluny per comprovar que hi ha països on ja ho fan. Però que quedi clar que mentre a casa nostra continuem arrufant el nas de fàstic davant l’aigua de l’aixeta i estiguem disposats a pagar l’embotellada a preu d’or, ens mereixem que ens vagin dient Girona rai.