Girona més!

Girona més! Qui havia de dir que aquesta expressió de moda la podríem apli­car ara fins i tot als hàbits dels giro­nins a l’hora de men­jar fora de casa. Perquè resulta que els giro­nins som els cata­lans que posem una nota més alta als res­tau­rants, un 7,5; som els que paguem més pel sopar de cap de set­mana, 22,3 euros de mit­jana; som els que paguem més per l’esmor­zar del cap de set­mana, gai­rebé 8 euros; i som els que dinem més fora el cap de set­mana, amb un cost mitjà de 20 euros. Tot això ho diu l’estudi que s’ha pre­sen­tat aquesta set­mana a Girona sobre els hàbits i tendències en l’àmbit de la res­tau­ració. Que puguem dir “Girona més!” està molt bé. Si no fos que sem­bla més allò tan famós i que costa tant d’expli­car als de fora, del “Girona rai”. Resulta que de l’estudi podem con­cloure que els giro­nins som uns pri­vi­le­gi­ats perquè no només ens podem per­me­tre el luxe de sor­tir més a men­jar fora, sinó també el luxe de pagar més. O el que és el mateix, gas­tar més. Però això de l’estadística és molt enganyós. Perquè és aque­lla teo­ria que diu que si una per­sona ha men­jat un pollas­tre i una altra cap, de mit­jana n’ha men­jat la mei­tat cadas­cuna. En el cas del cost dels res­tau­rants passa alguna cosa sem­blant. Perquè si a una per­sona sopar fora li costa de mit­jana 30 euros, una xifra més real que no pas els 22 que diu l’estudi, vol dir que a una altra l’hi costa 14. Però com dèiem, la rea­li­tat s’acosta més als 30 que al 14. Això sí, tot i que els giro­nins ens hem de ras­car més la but­xaca quan men­gem a fora, ho fem a gust, si tenim en compte que pun­tuem amb un nota­ble tirant a alt l’oferta de res­tau­ració. Però com que segur que a més d’una i de dues per­so­nes no els va bé ni el Girona més, ni el Girona rai pel que implica de preus més alts, esta­ria bé adop­tar alguna mesura per aba­ra­tir la fac­tura del res­tau­rant. Una opció seria fer com a Navarra o les Bale­ars, on els governs cor­res­po­nents estu­dien obli­gar que tots els res­tau­rants, bars i cafe­te­ries ofe­rei­xin aigua de l’aixeta de franc. De fet, a aquells que els pot sem­bla una decisió dràstica, només se’ls ha de recor­dar que no cal anar massa lluny per com­pro­var que hi ha països on ja ho fan. Però que quedi clar que men­tre a casa nos­tra con­ti­nuem arru­fant el nas de fàstic davant l’aigua de l’aixeta i esti­guem dis­po­sats a pagar l’embo­te­llada a preu d’or, ens merei­xem que ens vagin dient Girona rai.