El primer Sant Jordi

La Rambla no hauria d’haver existit mai, almenys tal com la coneixem. A la banda Besòs hi hauríem de veure un pany de muralla de punta a punta. Ara per Sant Jordi remenaríem llibres nous i vells amb un teló medieval de fons. Què hi farem. Jo ahir la vaig recórrer de baix a dalt. Era el primer Sant Jordi després d’uns atemptats que no haurien d’haver existit mai. Encara no havia vist els bolardos a l’extrem de Colom. Bolardos, s’ha de dir en castellà. De sobte em vaig mirar els peus i hi vaig veure el mosaic del Pla de l’Os, de Joan Miró, que des que van treure els diacrítics no sabrem més si es refereix a un plantígrad o a un occipital. Allà un dia es va aturar la furgoneta. Allà un dia hi va haver flors, ossets de peluix, espelmes i missatges de condol. Allà ahir hi havia els meus peus i els de milers de persones que ramblejaven trepitjant una ferida. No hi pot haver res més adequat que comprar llibres, adquirir cultura, en aquest mateix lloc.

Una mica més amunt, enmig de la multitud vaig veure la bandera espanyola d’algun nacionalista que va tenir la necessitat d’afirmar-se en un dia de múltiples buidors. Alçant la mirada s’albirava una marea de gent similar a la que baixava corrents el dia abans la Via Laietana per la cursa dels bombers. En el moment de passar per davant de la comissaria de la policia espanyola els runners (runner, s’ha de dir en anglès) obviaven els agents apostats i aplaudien els bombers, barrejats entre els corredors. Ahir a la Rambla la gent també va obviar la rojigualda provocadora i va continuar remenant.

Si tothom llegís més llibres no seríem on som. Així que vaig optar per comprar-me de segona mà En las trincheras, d’en Gaziel. Sobre la batalla de Verdun, diu així: “I en el fondo racó de si mateix, en la tèbia calor de les entranyes de l’ànima, cada individu sentint-se naufragar enmig d’un poder formidable, arraulit de petitesa, espaordit, ebri de terror i d’astorament.” Als llibres hi és tot.