Vergonya

En l’esper­pent en què s’ha con­ver­tit tot el procés poli­cial i judi­cial con­tra els prin­ci­pals actors del procés, que ahir aquest diari des­mun­tava de dalt a baix, con­ti­nua sob­tant el trist paper de la Guàrdia Civil, con­ver­tida en braç repres­sor de l’Estat, reme­mo­rant vells temps del fran­quisme i de més enllà. Penso sovint en el magnífic qua­dre La càrrega, de Ramon Casas, que s’exposa al Museu de la Gar­rotxa d’Olot i recordo el paper de la Benemèrita en la repressió de les lli­ber­tats durant la pri­mera mei­tat del segle XX. També em ve al cap la foto­gra­fia d’Eugene Smith publi­cada als anys 50 a la revista Life, on es veuen tres guàrdies amb tri­corni, amb la pell cre­mada pel sol, retra­tats amb un blanc i negre que ho diu tot; sobre­tot la misèria en què vivien molts d’ells, sovint vícti­mes també de la dei­xa­desa del mateix règim fran­quista.

Misèria i dures con­di­ci­ons de vida que no van ser excusa perquè el cos fos pal de paller del règim. Tal­ment com ara. Dema­nen equi­pa­ra­ci­ons sala­ri­als, es quei­xen de menús infec­tes i d’una vida de pena en un vai­xell de cre­uer anco­rat a Bar­ce­lona, però són els pri­mers a actuar. Pri­e­tas las filas, que diria algun mili­ta­rot, i enda­vant que fa bai­xada. Els pri­mers a actuar l’1-O en pobles petits i con­tra gent inde­fensa, els pri­mers a per­se­guir but­lle­tes de votació com des­es­pe­rats –també urnes, però d’aques­tes no en van tro­bar ni una– i els pri­mers a redac­tar infor­mes, un dar­rere l’altre, sobre tot ple­gat. Infor­mes amb nom­bro­ses erra­des, pobles inven­tats, relat polític, plens de con­si­de­ra­ci­ons per­so­nals i de vic­ti­misme, lluny del que hau­ria de ser una peri­cial inde­pen­dent i pro­fes­si­o­nal. Ver­go­nya de cos poli­cial, ver­go­nya d’agents que juguen a aquest joc, però sobre­tot ver­go­nya dels polítics que els manen i dels jut­ges que, sent també jutge i part, se’ls cre­uen com si tot allò fos la veri­tat abso­luta. I ver­go­nya dels dia­ris que en fan por­ta­des i fan creure a la resta de l’Estat que aquí s’humi­lia els nens dels agents a l’ins­ti­tut o que els matei­xos guàrdies viuen asset­jats als pobles i ciu­tats cata­la­nes. Ver­go­nya. Molta ver­go­nya.