On hi bull la vida

Dins de les aules d’un ins­ti­tut hi bull la vida, una vida jove i tor­ren­cial, asse­de­gada de futur i inun­dada de con­tra­dic­ci­ons, un bullir de dub­tes colos­sals i de segu­re­tats inqüesti­o­na­bles, i amb un sen­tit de la justícia, i sobre­tot de la injustícia, que no deixa espai per al cinisme uti­li­tari de l’anar tirant del món dels adults. ¿Algú podria pen­sar que després de l’actu­ació de la poli­cia apa­llis­sant gent que pro­te­gia urnes en un ins­ti­tut, com va pas­sar en tants d’altres, dei­xant unes imat­ges que van fer encon­gir el cor de mig món, l’endemà els alum­nes no tin­drien neces­si­tat de par­lar-ho, de deba­tre-ho, d’inten­tar fer encai­xar allò que van veure i fins i tot viure en directe en la idea del món que tenien fins lla­vors? Els ins­ti­tuts són habi­tats actu­al­ment per una gene­ració que ha cres­cut en la idea d’una democràcia on la lli­ber­tat d’expressió no té límits, on totes les opci­ons –polítiques, vitals, d’iden­ti­tat– són legítimes, i que la poli­cia no es dedica a donar cops de porra a ciu­ta­dans inde­fen­sos si no és que no són tan inde­fen­sos i estan posant en risc la segu­re­tat dels altres. Res del vis­cut l’1-O encaixa amb això, i el que van fer els pro­fes­sors de l’ins­ti­tut El Palau de Sant Andreu de la Barca i els pro­fes­sors de tants altres ins­ti­tuts d’un país en estat de shock va ser el més lògic i pro­fes­si­o­nal que podien fer: donar veu a les inqui­e­tuds, apar­car per uns moments els lli­bres de text i les equa­ci­ons dife­ren­ci­als, i cana­lit­zar amb la paraula aquell bull intern que es pro­du­eix quan les con­tra­dic­ci­ons de la vida han entrat en tromba dins de les aules i ho posen tot de cap per avall.

Sem­pre han tin­gut l’ense­nya­ment en el punt de mira. Fins al punt d’omplir els seus mit­jans de notícies impos­si­bles sobre càstigs als nens que par­len cas­tellà al pati, i d’enviar minis­tres a tele­vi­si­ons estran­ge­res a afir­mar que a Cata­lu­nya no s’ense­nya el cas­tellà. Ara, que uns pro­fes­sors van dir bar­ba­ri­tats que ningú que hagi tre­pit­jat mai un ins­ti­tut pot creure’s. Volen ate­mo­rir pro­fes­sors, emmor­das­sar l’escola i con­ver­tir els seus con­tin­guts en el passi con­tro­lat del minu­tatge del Tele­di­a­rio. El pro­blema és que no es pot encai­xar i emmor­das­sar el que passa allà dins, perquè el que passa allà dins és la vida bullint, una vida jove, tor­ren­cial, car­re­gada de futur i de con­tra­dic­ci­ons, ben lluny del cinisme i de l’anar tirant d’un Estat que ja només es pot defen­sar amb men­ti­des.