El poder

Amb 2.080.000 vots en un territori que genera 200.000 milions d’euros de producte interior brut anual, es pot culminar la independència i qualsevol projecte polític que el catalanisme es proposi.

En cap nació sense estat en un context liberal democràtic les opcions sobiranistes han tingut mai un suport popular tan ampli i segurament tampoc amb una estructura social tan organitzada. Perquè no sols és una qüestió de majoria, és també, i sobretot, una qüestió d’organització, d’una mobilització ciutadana vertebrada al voltant de complicitats molt intenses. L’independentisme català té l’Assemblea Nacional Catalana, té Òmnium, té els Comitès de Defensa de la República... N’hi ha prou de comparar la potència d’aquestes formes d’associació amb les que es presenten en altres moviments d’emancipació nacional (pensem en Euskadi, o pensem en Escòcia) i no diguem amb la densitat del teixit associatiu de l’unionisme a Catalunya, començant pel seu principal partit polític, Ciutadans, que no compta amb cap alcaldia al país, i acabant per una Societat Civil Catalana d’escassos membres i totalment dependent del suport més aviat tèrbol de l’aparell de l’Estat.

Al costat d’una opció desarticulada que es fonamenta en l’alienació i en el ressentiment, l’independentisme es presenta compromès, solidari, tenaç i cohesionat. Aquest darrer és un factor que també marca la diferència de les aspiracions del catalanisme en el present respecte a les experiències històriques. Potser caldria remuntar-se al referèndum per a l’aprovació de l’Estatut de Núria del 2 d’agost del 1931 per trobar un moment en el qual els diversos components polítics i socials del nacionalisme català presentessin un nivell d’unitat com el que es va viure l’1 d’octubre del 2017, un esperit unitari que encara es manté, ni que sigui sotsobrant, i que en qualsevol cas, i malgrat les suspicàcies entre els dirigents dels partits, presenta un nivell d’integració molt superior al que es va acabar vivint en els anys trenta, el qual va degenerar en un conflicte radical entre la dreta i l’esquerra que al seu torn va portar a perdre una guerra i a una ensulsiada nacional que tot just ara s’està superant.

Amb tots aquests factors tan favorables, què manca doncs per materialitzar l’objectiu polític més urgent i fer efectiva la República en el marc del Principat? Doncs segurament traduir aquesta majoria, aquesta organització i aquesta unitat en poder. I no hi ha cap dubte que aquest, al marge de com evolucionin els episodis polítics concrets (una investidura, unes eleccions, la constitució d’un govern en la precarietat d’una autonomia desnonada) serà el proper pas que el sobiranisme teixirà com a moviment en el seu conjunt. Els 2.080.000 vots permanentment mobilitzats i amb accés a recursos econòmics són la principal estructura d’estat que cap govern autonòmic anterior podia bastir i que les autoritats espanyoles no podran aturar, almenys de manera immediata, ni per la via democràtica ni a través de la repressió.

Els 2.080.000 vots (una xifra d’altra banda creixent en termes absoluts a cada convocatòria electoral) estan en perfectes condicions de crear una entitat política paral·lela al Regne d’Espanya que aprofundeixi en la crisi d’aquest regne i faci qüestionar la seva sostenibilitat com a força coactiva. Els 2.080.000 vots són, per exemple, molts contribuents, representen un ventall inacabable d’accions concertades que, en el nostre context tecnològic, es poden concentrar en una resposta contundent (una resposta difícil de reprimir per un sistema judicial desbordat).

Cal, en definitiva, que aquesta majoria ingent prengui consciència dels actes concrets que calen per fer República. L’1-O es va guanyar perquè molta gent va tenir molt clar com havia d’actuar. Ara es tracta, i sempre per mitjans pacífics, de plantejar nous objectius que refermin la primacia d’una sobirania catalana en un gest com el que es va expressar amb més de 10.000 policies impotents a l’hora d’aturar una votació protegida per una ciutadania entusiasta. Al meu parer, la funció principal del lideratge polític dels propers mesos consistirà a ser capaç de revelar i de transmetre aquests nous objectius duts a terme amb la mateixa convicció i la mateixa fermesa amb les quals es va viure l’1-O.