El poder

Amb 2.080.000 vots en un ter­ri­tori que genera 200.000 mili­ons d’euros de pro­ducte inte­rior brut anual, es pot cul­mi­nar la inde­pendència i qual­se­vol pro­jecte polític que el cata­la­nisme es pro­posi.

En cap nació sense estat en un con­text libe­ral democràtic les opci­ons sobi­ra­nis­tes han tin­gut mai un suport popu­lar tan ampli i segu­ra­ment tam­poc amb una estruc­tura social tan orga­nit­zada. Perquè no sols és una qüestió de majo­ria, és també, i sobre­tot, una qüestió d’orga­nit­zació, d’una mobi­lit­zació ciu­ta­dana ver­te­brada al vol­tant de com­pli­ci­tats molt inten­ses. L’inde­pen­den­tisme català té l’Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana, té Òmnium, té els Comitès de Defensa de la República... N’hi ha prou de com­pa­rar la potència d’aques­tes for­mes d’asso­ci­ació amb les que es pre­sen­ten en altres movi­ments d’eman­ci­pació naci­o­nal (pen­sem en Euskadi, o pen­sem en Escòcia) i no diguem amb la den­si­tat del tei­xit asso­ci­a­tiu de l’uni­o­nisme a Cata­lu­nya, començant pel seu prin­ci­pal par­tit polític, Ciu­ta­dans, que no compta amb cap alcal­dia al país, i aca­bant per una Soci­e­tat Civil Cata­lana d’escas­sos mem­bres i total­ment depen­dent del suport més aviat tèrbol de l’apa­rell de l’Estat.

Al cos­tat d’una opció des­ar­ti­cu­lada que es fona­menta en l’ali­e­nació i en el res­sen­ti­ment, l’inde­pen­den­tisme es pre­senta com­promès, soli­dari, tenaç i cohe­si­o­nat. Aquest dar­rer és un fac­tor que també marca la diferència de les aspi­ra­ci­ons del cata­la­nisme en el pre­sent res­pecte a les experiències històriques. Pot­ser cal­dria remun­tar-se al referèndum per a l’apro­vació de l’Esta­tut de Núria del 2 d’agost del 1931 per tro­bar un moment en el qual els diver­sos com­po­nents polítics i soci­als del naci­o­na­lisme català pre­sen­tes­sin un nivell d’uni­tat com el que es va viure l’1 d’octu­bre del 2017, un espe­rit uni­tari que encara es manté, ni que sigui sot­so­brant, i que en qual­se­vol cas, i mal­grat les sus­picàcies entre els diri­gents dels par­tits, pre­senta un nivell d’inte­gració molt supe­rior al que es va aca­bar vivint en els anys trenta, el qual va dege­ne­rar en un con­flicte radi­cal entre la dreta i l’esquerra que al seu torn va por­tar a per­dre una guerra i a una ensul­si­ada naci­o­nal que tot just ara s’està superant.

Amb tots aquests fac­tors tan favo­ra­bles, què manca doncs per mate­ri­a­lit­zar l’objec­tiu polític més urgent i fer efec­tiva la República en el marc del Prin­ci­pat? Doncs segu­ra­ment tra­duir aquesta majo­ria, aquesta orga­nit­zació i aquesta uni­tat en poder. I no hi ha cap dubte que aquest, al marge de com evo­lu­ci­o­nin els epi­so­dis polítics con­crets (una inves­ti­dura, unes elec­ci­ons, la cons­ti­tució d’un govern en la pre­ca­ri­e­tat d’una auto­no­mia des­no­nada) serà el pro­per pas que el sobi­ra­nisme tei­xirà com a movi­ment en el seu con­junt. Els 2.080.000 vots per­ma­nent­ment mobi­lit­zats i amb accés a recur­sos econòmics són la prin­ci­pal estruc­tura d’estat que cap govern autonòmic ante­rior podia bas­tir i que les auto­ri­tats espa­nyo­les no podran atu­rar, almenys de manera imme­di­ata, ni per la via democràtica ni a través de la repressió.

Els 2.080.000 vots (una xifra d’altra banda crei­xent en ter­mes abso­luts a cada con­vo­catòria elec­to­ral) estan en per­fec­tes con­di­ci­ons de crear una enti­tat política paral·lela al Regne d’Espa­nya que apro­fun­deixi en la crisi d’aquest regne i faci qüesti­o­nar la seva sos­te­ni­bi­li­tat com a força coac­tiva. Els 2.080.000 vots són, per exem­ple, molts con­tri­bu­ents, repre­sen­ten un ven­tall ina­ca­ba­ble d’acci­ons con­cer­ta­des que, en el nos­tre con­text tec­nològic, es poden con­cen­trar en una res­posta con­tun­dent (una res­posta difícil de repri­mir per un sis­tema judi­cial des­bor­dat).

Cal, en defi­ni­tiva, que aquesta majo­ria ingent pren­gui consciència dels actes con­crets que calen per fer República. L’1-O es va gua­nyar perquè molta gent va tenir molt clar com havia d’actuar. Ara es tracta, i sem­pre per mit­jans pacífics, de plan­te­jar nous objec­tius que refer­min la pri­ma­cia d’una sobi­ra­nia cata­lana en un gest com el que es va expres­sar amb més de 10.000 poli­cies impo­tents a l’hora d’atu­rar una votació pro­te­gida per una ciu­ta­da­nia entu­si­asta. Al meu parer, la funció prin­ci­pal del lide­ratge polític dels pro­pers mesos con­sis­tirà a ser capaç de reve­lar i de trans­me­tre aquests nous objec­tius duts a terme amb la mateixa con­vicció i la mateixa fer­mesa amb les quals es va viure l’1-O.