Seixanta-vuit

una de les foto­gra­fies de Xavier Mise­rachs de l’expo­sició antològica que es pot veure a la Pedrera de Bar­ce­lona fins al juliol, em remet direc­ta­ment a un lli­bre que ron­dava per casa amb fotos sobre el Maig del 68, i que a mi em tenia mag­ne­tit­zat. Aque­lles ulle­res dels anti­dis­tur­bis fran­ce­sos, més pròpies d’una anada amb moto, aque­lles gavar­di­nes i uns cascs i escuts trets de la guerra de Troia, els dota­ven d’una estampa que se’m feia si més no curi­osa. Fotos, com les de Mise­rachs, amb aquests poli­cies for­mant una línia, una bar­rera davant d’uns estu­di­ants amb cor­bata i unes noies ros­ses, cano­res, que sem­bla­ven tre­tes del Bocac­cio. I llam­bor­des i llam­bor­dins, i pin­ta­des engi­nyo­ses, tre­tes del millor gabi­net de publi­cis­tes, i les parets de la Sor­bona, i Cohn Ben­dit. Tot atra­pat en un lli­bre d’imat­ges en blanc i negre com algu­nes de les de Mise­rachs. També n’hi ha en color. El color de les plat­ges de la Costa Brava. Els meus ger­mans, que són els que havien fet arri­bar a casa aquell lli­bre del Maig del 68 com­prat a París algun any més tard, ana­ven a la capi­tal fran­cesa bus­cant cli­ents per a la Costa Dau­rada. Ja eren aquells temps pio­ners i pre­vis al boom turístic, al gir, al tomb de la dic­ta­dura. De fet d’aquell Maig del 68 del qual ara fa 50 anys sem­bla que aquí, amb el dic­ta­dor actiu, ben poca cosa en podia arri­bar. El 68 de la pri­ma­vera de Praga, de sac­se­ja­des poste­ri­ors a Itàlia, de la matança de Mèxic, de movi­ments als EUA amb la guerra del Viet­nam de fons, va ser any de força pes­sics a l’ànima, que és el que fa una bona foto­gra­fia, una bona ins­tantània. En alguna d’aque­lles fotos del 68 pari­senc, de mobi­lit­zació d’estu­di­ants i d’obrers, hi surt Jean-Paul Sar­tre, amb aque­lla mirada estràbica i una pipa, i al mateix pres­tatge hi tinc La nàusea, i Els mots, entre d’altres títols exis­ten­ci­als. I el salt d’aquells anys em recon­necta amb alguna de les idees de per exem­ple Pedro Ola­lla, que aquests dies explica el seu De senec­tute política. Parla de democràcia directa, de referèndums, de par­ti­ci­pació activa, de renda uni­ver­sal, de des­ti­tuir càrrecs elec­tes que no com­plei­xin. I pen­sava que tot i els ani­ver­sa­ris, les revol­tes no s’aca­ben mai, sem­pre se’n poden retra­tar de noves per molt que sem­blin les matei­xes.