Seixanta-vuit

una de les fotografies de Xavier Miserachs de l’exposició antològica que es pot veure a la Pedrera de Barcelona fins al juliol, em remet directament a un llibre que rondava per casa amb fotos sobre el Maig del 68, i que a mi em tenia magnetitzat. Aquelles ulleres dels antidisturbis francesos, més pròpies d’una anada amb moto, aquelles gavardines i uns cascs i escuts trets de la guerra de Troia, els dotaven d’una estampa que se’m feia si més no curiosa. Fotos, com les de Miserachs, amb aquests policies formant una línia, una barrera davant d’uns estudiants amb corbata i unes noies rosses, canores, que semblaven tretes del Bocaccio. I llambordes i llambordins, i pintades enginyoses, tretes del millor gabinet de publicistes, i les parets de la Sorbona, i Cohn Bendit. Tot atrapat en un llibre d’imatges en blanc i negre com algunes de les de Miserachs. També n’hi ha en color. El color de les platges de la Costa Brava. Els meus germans, que són els que havien fet arribar a casa aquell llibre del Maig del 68 comprat a París algun any més tard, anaven a la capital francesa buscant clients per a la Costa Daurada. Ja eren aquells temps pioners i previs al boom turístic, al gir, al tomb de la dictadura. De fet d’aquell Maig del 68 del qual ara fa 50 anys sembla que aquí, amb el dictador actiu, ben poca cosa en podia arribar. El 68 de la primavera de Praga, de sacsejades posteriors a Itàlia, de la matança de Mèxic, de moviments als EUA amb la guerra del Vietnam de fons, va ser any de força pessics a l’ànima, que és el que fa una bona fotografia, una bona instantània. En alguna d’aquelles fotos del 68 parisenc, de mobilització d’estudiants i d’obrers, hi surt Jean-Paul Sartre, amb aquella mirada estràbica i una pipa, i al mateix prestatge hi tinc La nàusea, i Els mots, entre d’altres títols existencials. I el salt d’aquells anys em reconnecta amb alguna de les idees de per exemple Pedro Olalla, que aquests dies explica el seu De senectute política. Parla de democràcia directa, de referèndums, de participació activa, de renda universal, de destituir càrrecs electes que no compleixin. I pensava que tot i els aniversaris, les revoltes no s’acaben mai, sempre se’n poden retratar de noves per molt que semblin les mateixes.