Un altre maig francès

Som a París. Com fa cinquanta anys. No hi era, aleshores, els dies dels aldarulls, a estones festius, al carrer. Dues setmanes després del “final de tot plegat”, ens trobàvem a París representants d’editorials autoqualificades d’esquerra: New Left Rewiev, Neue Kritik Verlag, François Maspero, Feltrinelli. Moltes hores de feina revisant papers de tota mena: de les declaracions de protesta fins a les anàlisis, generalment molt negatives, del PCF o els articles dels pensadors habituals... quan encara no havia fruitat la collita dels nous filòsofs. La nostra feina era la de preparar, amb aportació documental, llibres per a després d’una batalla (i d’una ressaca) que no es limitava a París i que també parlava del Vietnam i de Praga i de Sicília, on a finals d’agost s’havien reunit anarquistes d’arreu. No ens imaginàvem que els ministres franquistes –venien d’executar Grimau, els faltava un any per declarar l’estat d’excepció del gener del 69 i pocs anys per a la condemna a mort de Puig Antich– prohibissin tota mena de llibres (n’hi havia un de molt bo de Víctor Mora, obligat aleshores a viure a París) sobre aquell Maig del 68, tot i que en banalitzaven els efectes. I aquest va ser l’acord tàcit dels comentaristes de més estrelles (no sé si Michelin).

No acabo d’entendre que després els comentaristes del 15-M tinguessin tan clares les similituds entre els dos fets. A les poques setmanes, a la Frankfurterbuchmesse –trobada per a mi dels posteriors quaranta anys–, la presència de Daniel Cohn Bendit suscitava enrenou. El vaig poder veure sovint, a partir d’aleshores, perquè ell tenia llibreria a Frankfurt i jo m’escapava de la fira per visitar-lo. Goso dir que era millor que la majoria dels meus polítics d’esquerres.