Pujades i baixades

Un cop al mes “pujo” a Girona per participar en la tertúlia d’El Punt Avui Televisió. Els de Girona “pugen” quan van a Barcelona. Deu ser que tot i estar situada més avall del mapa veuen la capital d’accés esforçat i dificultós. Dimarts passat em tocava programa. Quan a les vuit en vaig sortir, em vaig sorprendre que al carrer encara fes sol. El mes passat era fosc. Havíem parlat del procés, és clar, i de com entre les dificultats judicials i l’estratègia de Puigdemont es dilata la formació de govern. Fa tant temps que en parlem que ja no sabem ben bé què dir. L’historiador Xavier Díez trobaria encomiable que Puigdemont decidís proposar de president algú de la CUP. Ha trobat adhesions. La meva, no. Fora experiments i tinguem un govern que administri i ens defensi. Hem parlat de les noves invectives a l’escola catalana a càrrec del PP i de Ciutadans. Qui ha de respondre als atacs? Nosaltres, uns simples tertulians que pugem i baixem de Girona un cop al mes? No hi ha conseller d’Ensenyament. Millor dit, sí: el conseller és el ministre Méndez de Vigo. Els directors de les escoles públiques reben els documents firmats per ell. El president de la Generalitat és Mariano Rajoy i si aquest no hi és, Soraya Sáenz de Santamaría, i si aquesta tampoc hi és, Enric Millo, delegat del govern espanyol a Catalunya i, més antigament, l’“independentista” d’Unió. Qui ens en defensa? Passem de l’aflicció a l’eufòria: ens en sortirem, l’objectiu “republicà” és més a prop que mai, amb Puigdemont a fora la “internacionalització” del procés s’enforteix. La justícia europea farà claudicar l’espanyola. Quan? És desitjable la prolongació d’un exili?

Havia “pujat” a Girona per l’autopista de l’interior, que és la més ràpida. Els homes del temps havien dit que plouria, i feia sol. El Montseny presentava a la part baixa una massa vaporosa de color blanc. Primer la vaig prendre pel fum d’alguna indústria de Sant Celoni. Els de ciutat no hi entenem res i pertot veiem fums i indústries. Estem intoxicats. Era boira baixa. Sobre seu, el massís muntanyós es mantenia com en suspensió.

Com que a l’hora de plegar era clar, vaig dilatar la baixada o pujada a casa, passant per la Nacional II. El sol crepuscular afavoria els verds que l’hivern i la primavera amb molta humitat que hem tingut han fet brotar. Verd de què? D’herba? D’algun cultiu? Quin cultiu? Els de ciutat només sabem donar nom a les plantes de la terrassa, i encara. Cal Coix. Aquí s’apostava Joan de Serrallonga per assaltar les diligències tirades pels cavalls cansats per la pujada. Ara hi ha un radar de caçar conductors incauts. Enfoco l’autopista del Maresme. Una boira vinguda de mar torna blanc el paisatge i fa indestriables i misteriosos els arbres. De sobte, l’hivern.