Nazi, supremacista

Nazi, supremacista, assetjador i fanàtic. Aquest soc jo. I probablement vostè també. És estrany, però segons ells això és el que som. L’exèrcit ens contempla amb el sable a punt; la policia i la Guàrdia Civil ens apallissen en horari laboral i a vegades durant el temps lliure; la judicatura busca en tots els raconets del Codi Penal un pretext per empaperar-nos; són clamorosament majoritaris els mitjans de comunicació que ens carreguen amb tota mena de penjaments; tenim gent a la presó, gent que ha fugit per no entrar-hi i tot un estat furiós en contra, i quan ens queixem i ensenyem un llacet groc, ens convertim immediatament en nazis i assetjadors.

I som colpistes, com en Tejero o com en Franco, perquè vam organitzar un referèndum on qui volia podia votar sí i qui volia podia votar no. Som uns colpistes desarmats i desastrosos que ens agafem de bracet i hi posem l’esquena i la cara, però som colpistes. De fet, nazis és el que més som. No sé si com els dels camps d’extermini o d’una categoria diferent. No és fàcil d’entendre. Els que ens acusen de ser-ho deuen saber distingir entre els nazis com nosaltres i els nazis amb qui comparteixen les manifestacions contra nosaltres. L’espectacular col·lecció que configura les tropes de xoc contra el separatisme formada per falangistes dels d’abans, pels neofalangistes de Ciudadanos, que, com deia l’altre Rivera, en José Antonio, només són espanyols i no són ni de dretes ni d’esquerres; pels hereus ideològics i sovint familiars del poder franquista i per les inquietants criatures d’extrema dreta que formen la subvencionadíssima Societat Civil Catalana; l’organitzadora d’aquelles festes espanyolistes on es proclama que cal enviar els adversaris a galeres i on en Vargas Llosa, en Borrell o en Frutos adverteixen dels perills del nacionalisme dels altres sobre un mar de banderes pròpies.

En fi, avui som jueus malèvols i mesquins i demà nazis, ara som bolivarians i després fastigosos ricassos lliberals. I burgesos. També som burgesos. Encara que les grans famílies, la banca, les grans empreses, l’Íbex, Pedralbes i el Club de Polo s’hagin situat ràpidament a l’altra barricada. I per rematar-ho, som uns delinqüents que no hem respectat la legalitat. I en això potser els hem de donar la raó. Ens havíem proposat canviar-la perquè entenem que no és justa, i fer-ho pacíficament, apel·lant a la legitimitat, com la Rosa Parks, com les sufragistes. I això, aquestes conviccions i aquest projecte, deu ser el que ens converteix en supremacistes. Hem de refer ponts i sargir el país, diuen. I tenen raó. La convivència és un valor primordial. Però no serà fàcil. Quan fins i tot els mots tenen per a uns i altres significats diferents, quan ells veuen odi i nosaltres el que experimentem és un fastigueig immens, o ens posem un embut al cap, o entenem tots plegats que l’única sortida civilitzada passa per respectar el que s’ha votat i el que s’hauria de votar.