Ja soc aquí!

El president Tarradellas, veterà coneixedor de les difícils relacions entre la Generalitat i el govern de Madrid, sabedor per experiència que la seva incorporació a la Generalitat era forçada i que els parlaments foren curts i fets amb la idea de proclamar que la presidència de Tarradellas seria un assaig amb totes les limitacions i de pocs resultats pràctics per a Catalunya, va decidir encertadament fer un gest que, d’alguna manera, volia dir: “Sé que a Madrid heu planejat un marcatge en el qual jo faré el paper del noi dels encàrrecs. No pas escrit, però parlat, vinc alliçonat.” El gest històric de Tarradellas va fer als mitjans gairebé la volta al món. El seu crit de “Ja soc aquí!” ho volia dir tot. Ja és història el seu curt mandat, poc profitós, d’estudi de detallets en lloc de decisions importants, de fer camí de la paperera qualsevol qüestió transcendent, i més. Suposant que li aprovessin alguna qüestió d’una certa rellevància, llavors seguia el finançament denegat.

Vaig acompanyar el director d’El Punt per fer-li una entrevista a fons i fer soroll a la publicació, i ens va fer llàstima la falta de “corda” que tenia en tots els aspectes. S’instal·là a la Casa dels Canonges, a la mateixa Generalitat, acompanyat de la seva esposa, i com que feia gairebé un segle que no passava quelcom semblant, res funcionava. El mateix que amb la resta de qüestions de governació, polítiques, econòmiques i del que sigui. Amb tot el respecte que em meresqué el personatge dels anys trenta, i tenint en compte que no era en absolut culpa seva, diré que feia la mateixa funció que qualsevol de les pintures de bones firmes penjades als llocs públics de la Generalitat. El “ja soc aquí” funcionà no pas més d’unes setmanes. L’única diferència va ser que els “sí” i els “no” estrenaren un escaló. Els catalans de bona fe esperaven quelcom...

Tot aquest llarg paràgraf fa dies que em martelleja el magatzem de la memòria i les idees. Divendres passat es va poder llegir que si no surt una nova destructiva 155, serà investit dintre de termini un nou president. Suposem que hi ha sort i que Puigdemont en surt bé d’aquesta important variant que, dit amb tot el respecte i consideració, s’assembla, i molt, a una partida de billar de competició a tres bandes. Segons Puigdemont, entre el que pensa, el que ha dit, el que pensa fer i el que en realitat li deixaran fer, hi ha molta distància. Suposant que el deixessin fer –cosa més que difícil, impossible–, s’hauria d’inventar un aparell que mesurés l’obertura, perdó!, del cul dels que hi tinguessin a veure. Catalunya governada a tres bandes i d’àrbitre en Rajoy és una experiència que no m’agradaria veure i que no arribarà a portar-se a terme. És ben clar que ha passat el moment, que el vàrem rascar i que ens ha fallat. Jo m’esforço per viure i veure-ho, però cada anyada és un graó més alt. Veure Catalunya independent és el que m’estimula.