Ja soc aquí!

El pre­si­dent Tar­ra­de­llas, veterà conei­xe­dor de les difícils rela­ci­ons entre la Gene­ra­li­tat i el govern de Madrid, sabe­dor per experiència que la seva incor­po­ració a la Gene­ra­li­tat era forçada i que els par­la­ments foren curts i fets amb la idea de pro­cla­mar que la pre­sidència de Tar­ra­de­llas seria un assaig amb totes les limi­ta­ci­ons i de pocs resul­tats pràctics per a Cata­lu­nya, va deci­dir encer­ta­da­ment fer un gest que, d’alguna manera, volia dir: “Sé que a Madrid heu pla­ne­jat un mar­catge en el qual jo faré el paper del noi dels encàrrecs. No pas escrit, però par­lat, vinc alliçonat.” El gest històric de Tar­ra­de­llas va fer als mit­jans gai­rebé la volta al món. El seu crit de “Ja soc aquí!” ho volia dir tot. Ja és història el seu curt man­dat, poc pro­fitós, d’estudi de deta­llets en lloc de deci­si­ons impor­tants, de fer camí de la pape­rera qual­se­vol qüestió trans­cen­dent, i més. Supo­sant que li apro­ves­sin alguna qüestió d’una certa rellevància, lla­vors seguia el finançament dene­gat.

Vaig acom­pa­nyar el direc­tor d’El Punt per fer-li una entre­vista a fons i fer soroll a la publi­cació, i ens va fer llàstima la falta de “corda” que tenia en tots els aspec­tes. S’ins­tal·là a la Casa dels Canon­ges, a la mateixa Gene­ra­li­tat, acom­pa­nyat de la seva esposa, i com que feia gai­rebé un segle que no pas­sava quel­com sem­blant, res fun­ci­o­nava. El mateix que amb la resta de qüesti­ons de gover­nació, polítiques, econòmiques i del que sigui. Amb tot el res­pecte que em meresqué el per­so­natge dels anys trenta, i tenint en compte que no era en abso­lut culpa seva, diré que feia la mateixa funció que qual­se­vol de les pin­tu­res de bones fir­mes pen­ja­des als llocs públics de la Gene­ra­li­tat. El “ja soc aquí” fun­cionà no pas més d’unes set­ma­nes. L’única diferència va ser que els “sí” i els “no” estre­na­ren un escaló. Els cata­lans de bona fe espe­ra­ven quel­com...

Tot aquest llarg paràgraf fa dies que em mar­te­lleja el magat­zem de la memòria i les idees. Diven­dres pas­sat es va poder lle­gir que si no surt una nova des­truc­tiva 155, serà inves­tit din­tre de ter­mini un nou pre­si­dent. Supo­sem que hi ha sort i que Puig­de­mont en surt bé d’aquesta impor­tant vari­ant que, dit amb tot el res­pecte i con­si­de­ració, s’assem­bla, i molt, a una par­tida de billar de com­pe­tició a tres ban­des. Segons Puig­de­mont, entre el que pensa, el que ha dit, el que pensa fer i el que en rea­li­tat li dei­xa­ran fer, hi ha molta distància. Supo­sant que el dei­xes­sin fer –cosa més que difícil, impos­si­ble–, s’hau­ria d’inven­tar un apa­rell que mesurés l’ober­tura, perdó!, del cul dels que hi tin­gues­sin a veure. Cata­lu­nya gover­nada a tres ban­des i d’àrbi­tre en Rajoy és una experiència que no m’agra­da­ria veure i que no arri­barà a por­tar-se a terme. És ben clar que ha pas­sat el moment, que el vàrem ras­car i que ens ha fallat. Jo m’esforço per viure i veure-ho, però cada anyada és un graó més alt. Veure Cata­lu­nya inde­pen­dent és el que m’esti­mula.