Cada dia, un maig

Fa cinquanta anys dels fets de maig a París, aquella conjunció entre unes promocions universitàries com més va més nombroses, crescudes en el confort, i uns grupuscles d’extrema esquerra molt ben organitzats. Què va passar exactament, deixem-ho als historiadors; però què en queda? Un munt d’idees equivocades que han fet fortuna i encara ens perjudiquen. La veneració a la joventut, per exemple; com si no tenir coneixements ni experiència fos la clau de l’encert. O que la política s’esdevé en el carrer i no en les institucions; com si sense ordre social hi pogués haver carrers i cases on anar a sopar després d’haver trencat uns quants vidres. La de prohibir prohibir ha estat devastadora; es pot veure en la perseverança amb què pares i mestres es neguen a mantenir a ratlla els petits dictadors que el destí els ha assignat. Més graciosa és la demanda d’imaginació al poder; l’autoritat, l’han d’exercir persones amb prou imaginació per preveure el futur i les conseqüències dels seus actes, però no pas tocaboires incapaços de veure quant de mal afegeixen al món. En aquella ocasió, l’any 1968, ho van parar a temps; però, encara que va a temporades, sempre s’hi reincideix: hi ha qui cerca en l’agitació política un efecte narcòtic que no troba en la vida diària. Després ve allò de ser realistes i demanar l’impossible, que hauria de servir només per regatejar en un mercat oriental, però que fa que encara alguns creguin que com més estrafolària i allunyada del sentit pràctic és una alternativa, més ràpid ens portarà al paradís terrenal.