Cada dia, un maig

Fa cin­quanta anys dels fets de maig a París, aque­lla con­junció entre unes pro­mo­ci­ons uni­ver­sitàries com més va més nom­bro­ses, cres­cu­des en el con­fort, i uns gru­pus­cles d’extrema esquerra molt ben orga­nit­zats. Què va pas­sar exac­ta­ment, dei­xem-ho als his­to­ri­a­dors; però què en queda? Un munt d’idees equi­vo­ca­des que han fet for­tuna i encara ens per­ju­di­quen. La vene­ració a la joven­tut, per exem­ple; com si no tenir conei­xe­ments ni experiència fos la clau de l’encert. O que la política s’esdevé en el car­rer i no en les ins­ti­tu­ci­ons; com si sense ordre social hi pogués haver car­rers i cases on anar a sopar després d’haver tren­cat uns quants vidres. La de pro­hi­bir pro­hi­bir ha estat devas­ta­dora; es pot veure en la per­se­ve­rança amb què pares i mes­tres es neguen a man­te­nir a rat­lla els petits dic­ta­dors que el destí els ha assig­nat. Més gra­ci­osa és la demanda d’ima­gi­nació al poder; l’auto­ri­tat, l’han d’exer­cir per­so­nes amb prou ima­gi­nació per pre­veure el futur i les con­seqüències dels seus actes, però no pas toca­boi­res incapaços de veure quant de mal afe­gei­xen al món. En aque­lla ocasió, l’any 1968, ho van parar a temps; però, encara que va a tem­po­ra­des, sem­pre s’hi rein­ci­deix: hi ha qui cerca en l’agi­tació política un efecte narcòtic que no troba en la vida diària. Després ve allò de ser rea­lis­tes i dema­nar l’impos­si­ble, que hau­ria de ser­vir només per rega­te­jar en un mer­cat ori­en­tal, però que fa que encara alguns cre­guin que com més estra­folària i allu­nyada del sen­tit pràctic és una alter­na­tiva, més ràpid ens por­tarà al paradís ter­re­nal.