Que gran és el Petitet!

Dimecres passat, va obrir la cuina el festival de cinema documental Docs, amb un primer plat que tenia el bon sabor dels canelons de la iaia: Petitet, de Carles Bosch. Té flaire familiar perquè tot neix d’una promesa a una mare a punt de morir. El músic Joan Ximénez, Petitet, fill d’un palmero històric de Peret, va prometre a la mama que la rumba se sentiria en un gran teatre i, a més, ho faria amb una orquestra simfònica. La mare va morir i, com diu el Petitet, “per a un gitano, la família ho es tot”. I així, el documental explica com va aplegant músics, alguns professionals, d’altres veïns del carrer de la Cera de Barcelona, que, tot i portar el sentit del ritme rumbero dins la sang, s’han de guanyar la vida venent roba als mercats. O, com és el cas del Petitet, comerciant amb ferralla. L’entusiasme que transmet el Petitet fa que tothom quedi seduït i ningú reclami el que es cobrarà. Ni gitanos, ni paios. I així va anar ampliant la formació fins arribar al gran Joan Albert Amargós, que va assemblar tota la variada formació que, amb molt de voluntarisme, ha vençut els daltabaixos abans de complir el somni –ja no només del Petitet, sinó de tots plegats– d’actuar al Liceu acompanyats d’una formació simfònica. El documental Petitet parla de la família, de com assolir allò que sembla impossible, de la fidelitat dels amics, i també parla de la rumba catalana com a part de la nostra cultura. El Petitet té totes les herències de la rumba, fins i tot la del Gato Pérez, de qui va ser component de la seva banda. L’estimació que sent per la música camina pel mateix camí que el seu arrelament a la terra i la seva estimació a Barcelona. I enmig de multitud de tocs de comèdia, el documental té un toc dramàtic, tot i que queda difuminat per l’entusiasme i la fe del protagonista. Petitet parla també de malaltia. De la malaltia del protagonista, que pateix de miastènia greu, que li fa perdre força muscular. El personatge Petitet és gran. I el film Petitet, també.