Colonització

El colo­ni­a­lisme del XIX és un dels pro­ces­sos històrics més mal expli­cats. Acos­tu­mats a la sim­pli­fi­cació del currículum de la secundària, molts el con­si­de­ren com a l'apro­pi­ació d'amplis ter­ri­to­ris d'Àsia i Àfrica per part de les potències euro­pees a fi d'extreure matèries pri­me­res i con­so­li­dar mer­cats cap­tius. Els mapes aco­lo­rits dels lli­bres de text poten­ci­a­ven aquesta creença. Tan­ma­teix, molts des­co­nei­xen que l'explo­tació d'amplis ter­ri­to­ris fou obra, essen­ci­al­ment, d'empre­ses pri­va­des de capi­tal anònim que només recor­rien als estats per ava­lar legal­ment l'explo­tació i asse­gu­rar el con­trol i sub­missió de la població autòctona. Ho com­pro­va­ren els avant­pas­sats quan els envi­a­ven a morir al Rif a pro­te­gir interes­sos miners. Ho veuen els nord-ame­ri­cans quan maten els seus sol­dats men­tre mul­ti­na­ci­o­nals pri­va­tit­zen fins les cla­ve­gue­res de Bag­dad.

Un dels escrip­tors més lúcids sobre aquest procés vio­lent fou Joseph Con­rad. Del seu lli­bre En el cor de les tene­bres, fruit de les experiències al Congo Belga, es coneix sobre­tot l'última línia, que defi­neix les con­seqüències d'aquest procés de violència econòmica: «L'hor­ror, l'hor­ror.»

De la mateixa manera que al dar­rere de les colo­nit­za­ci­ons del XIX hi havia les grans for­tu­nes i el que ales­ho­res també s'ano­me­nava genèrica­ment «els inver­sors», el que suc­ce­eix avui amb les pràcti­ques neo­li­be­rals és bàsica­ment el mateix. La diferència és que ja no que­den nous ter­ri­to­ris per asso­lar, i regi­ons com l'Àfrica han que­dat reduïdes a la més bru­tal indigència. On saque­jar i asso­lir mer­cats cap­tius? En el si de les matei­xes soci­e­tats occi­den­tals. Com es fa? Mit­jançant el recurs a la pri­va­tit­zació. A costa de què? De les ins­ti­tu­ci­ons de benes­tar i cohesió social Què es per­se­gueix? Acu­mu­lació de guanys astronòmics en poques mans i l'apro­fun­di­ment de diferències soci­als. Com es jus­ti­fica? De la mateixa manera que els mis­si­o­ners de fa un segle par­la­ven de civi­lit­zar nadius amb bíblies i coca-coles, avui les esco­les de nego­cis ens ser­mo­ne­gen amb les parau­les sagra­des d'«eficàcia», «pro­duc­ti­vi­tat» o «excel·lència», o ens anun­cien la bona nova d'allar­gar el període de jubi­lació, tot pro­me­tent-nos el paradís con­su­mista. El resul­tat? El mateix que el produït per l'huracà Katrina. Eli­mi­nació física i depor­tació d'un per­cen­tatge impor­tant de la població, i dete­ri­o­ra­ment dels drets comuns per satis­fer l'acu­mu­lació d'uns pocs. L'eco­no­mia del xoc neo­li­be­ral, tal com denun­cia Naomi Klein. Amb la diferència que avui es roba sense con­tem­pla­ci­ons al propi estat, que lega­litza la injustícia i asse­gura el con­trol i la sub­missió. La nova colo­nit­zació uti­litza sofis­ti­cats meca­nis­mes de violència, per­su­asió i esca­mo­teig. N'és una bona mos­tra la pri­va­tit­zació dels ser­veis sani­ta­ris, com la denun­ci­ada per un lli­bre de la Coor­di­na­dora Anti­pri­va­tit­zació de la Salut Pública de Madrid, on s'expli­ci­ten les vies per les quals el capi­tal pri­vat acaba para­si­tant els diners públics, i com pro­pi­cia el dete­ri­o­ra­ment la salut col·lec­tiva. Des de les fórmu­les híbri­des amb con­sor­cis publi­co­pri­vats, com explica Ramon Serna per al cas català, fins a la figura d'hos­pi­tals pri­vats amb per­so­nal públic que vam­pi­ritza els pres­su­pos­tos i actua a comissió, tot mul­ti­pli­cant per qua­tre la des­pesa del sis­tema sani­tari públic i pri­o­rit­zant els paci­ents més ren­di­bles. I això, mit­jançant la mul­ti­pli­cació del ven­tall retri­bu­tiu, amb infer­me­res, auxi­li­ars i met­ges cada vegada més pres­si­o­nats i pre­ca­rit­zats, i pro­fes­si­o­nals de la gestió amb boni­fi­ca­ci­ons milionàries pel fet de seure en con­sells d'admi­nis­tració d'una nova i pui­xant burocràcia publi­co­pri­vada. I a costa d'uns paci­ents més mal­trac­tats quant més avall el nivell social de pro­cedència. Per cert, que allà on han impo­sat les remu­ne­ra­ci­ons per objec­tius al per­so­nal sani­tari, és on major mor­ta­li­tat i acci­dents es regis­tra. No és cap metàfora l'afir­mació: «El neo­li­be­ra­lisme mata.» Com han pogut com­pro­var molts fami­li­ars, l'obsessió per estal­viar en atenció, o dei­xar ser­veis bàsics en mans pri­va­des, ens incita a repe­tir les dar­re­res parau­les pro­nun­ci­a­des pel pro­ta­go­nista de la novel·la de Con­rad.

El minis­tre Blanco va abai­xar radi­cal­ment el salari als con­tro­la­dors aeris fins un topall dels 200.000 euros anu­als. Sim­ples bocs emis­sa­ris. Els exe­cu­tius dels híbrids publi­co­pri­vats o les grans com­pa­nyies far­macèuti­ques s'apro­pien de bonus que farien empal·lidir d'enveja Cris­ti­ano Ronaldo. No gosarà el govern soci­a­lista abai­xar les escan­da­lo­ses remu­ne­ra­ci­ons dels bene­fi­ci­a­ris de la pri­va­tit­zació per fer més sos­te­ni­ble el sis­tema? Pot­ser cal­dria començar per l'eman­ci­pació colo­nial. Naci­o­na­lit­zar i expul­sar el capi­tal pri­vat seria una bona fórmula de pro­cla­mar la inde­pendència.