Estat de setge

Diuen els polítics naci­o­na­lis­tes espa­nyols que Espa­nya és un “estat de dret” i que els inde­pen­den­tis­tes cata­lans volem vio­len­tar-lo, tren­car-lo, estri­par-lo...; en resum, fer-lo xixi­nes. Com a res­posta a aquesta “acció vio­lenta” que con­sis­teix a votar, fer ser­vir el color groc com a símbol rei­vin­di­ca­tiu, mani­fes­tar-se sense dei­xar ni un paper a terra i deba­tre al Par­la­ment de Cata­lu­nya, ells, els naci­o­na­lis­tes espa­nyols, res­po­nen amb la impo­sició d’un autèntic “estat de setge”. La pràctica con­sis­teix en el con­trol total de la Gene­ra­li­tat, de les for­ces d’ordre públic d’obediència cata­lana i del ter­ri­tori. De manual. I és clar, com que sor­tir per la tele­visió dient que has anul·lat l’auto­no­mia d’una “regió” hau­ria que­dat anti­estètic als ulls fins i tot d’aquesta Europa con­tro­lada per buròcra­tes i finan­cers, es van inven­tar el 155. Lite­ral­ment. Si no us ho aca­beu de creure, aga­feu la Cons­ti­tució –la teniu a la lleixa de casa al cos­tat de la Bíblia, segur– i lle­giu-ne el con­tin­gut, i veu­reu com M. Rajoy and fri­ends han fet el que els ha pas­sat per la bar­re­tina amb la necessària aqui­escència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal (que per això els mem­bres tiren o cap al PP o cap al PSOE, com manen els cànons de la sepa­ració de poders).

Man­te­nir el 155 per sem­pre no sem­blava via­ble, perquè hi ha més de dos mili­ons de ciu­ta­dans i una majo­ria abso­luta al Par­la­ment que no hi com­bre­guen i no callen. Ales­ho­res, l’Estat va pro­po­sar unes elec­ci­ons “per tor­nar Cata­lu­nya a la nor­ma­li­tat”. Van pen­sar que la febrada se’ns pas­sa­ria engar­jo­lant o forçant l’exili de quasi tot el govern i apli­cant una política de represàlia gene­ral, en què caben des de rapers fins a gent que es posa un nas de pallasso. Un dis­ba­rat. Cre­ien que, de cop, ens con­ver­tiríem tots en xaiets; tor­na­ria el peix al cove (ara ens dona­rien direc­ta­ment mor­ra­lla, però), el vic­ti­misme i el plo­ra­mi­quisme, i que, a més a més, el front borbònic gua­nya­ria les elec­ci­ons i M. Rajoy podria emu­lar Zapa­tero i sor­tir a l’exte­rior del Palau al cos­tat del seu pre­si­dent/a i salu­dar els cata­lans tot dient: “Nois! Tot en ordre. Visca Espa­nya!”

Ai las, la democràcia va tor­nar a evi­den­ciar que el nos­tre cons­ti­pat és per­petu i l’inde­pen­den­tisme va tor­nar a tenir la majo­ria abso­luta. Sí, Ciu­ta­dans va gua­nyar els comi­cis, perquè a vega­des som bur­ros. Els vam posar en safata de plata la jus­ti­fi­cació per abo­nar el fals relat del país divi­dit. Relat que no exis­ti­ria si s’hagués repe­tit la fórmula de Junts pel Sí. Què hi farem...

L’Estat va impe­dir la desig­nació de tres pre­si­dents (Puig­de­mont, Sánchez i Turull) i va creure que l’esgo­ta­ment i les dis­crepàncies entre ERC, Junts per Cata­lu­nya i la CUP farien implo­si­o­nar l’inde­pen­den­tisme, però aquest, final­ment, va posar seny i va tro­bar en Quim Torra un can­di­dat de “con­sens”. Inves­tit pre­si­dent de tots els cata­lans (tant dels que el volen com dels que no), la ràbia els ha con­su­mit i, com van fer amb Roger Tor­rent, han car­re­gat a tort i a dret con­tra Torra, superant tots els límits que la decència per­met, i demos­trant que la soci­e­tat espa­nyola i sobre­tot el peri­o­disme madri­leny estan podrits. El pro­blema no és Torra. No és el qui sinó el què allò que els crema.

I ara que ja tenim govern, el cri­ti­quen perquè no és pari­tari (aquí heu fallat), i perquè hi ha con­se­llers que ho són però no poden exer­cir-ne perquè els tenen en presó pre­ven­tiva o estan a l’exili, cosa que no els anul·la els drets polítics...

I al final, com que no els agrada ben bé res, tiren pel dret, allar­guen el 155, que ces­sava amb la desig­nació del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, es pas­sen la seva esti­mada Cons­ti­tució i l’Esta­tut del ribot per l’arc de Sant Martí i reo­bren el con­flicte, en ple èxtasi d’Albert Rivera, que crea una pla­ta­forma civil “per recu­pe­rar l’orgull de sen­tir-se espa­nyol” i de la qual només podrà for­mar part “qui estimi el país [el seu]; qui tin­gui talent [sona a eugenèsia], i sigui generós [que faci dona­ci­ons al par­tit, vaja]”.

Men­tres­tant, el PSOE vol refor­mar el Codi Penal perquè et puguin empre­so­nar per les teves idees si no són cons­ti­tu­ci­o­nals, tot i defen­sar-les democràtica­ment; el PNB apro­varà los pre­su­pu­es­tos (algun dia s’haurà d’ana­lit­zar la influència d’ETA en la política); els comuns s’escan­da­lit­zen estar­ru­fats al sofà, i els cata­lans ja no sabrem l’evo­lució del nos­tre PIB en temps real perquè com que les mul­ti­na­ci­o­nals venen a Cata­lu­nya i l’argu­ment de la por ja no cola, l’Auto­ri­dad Inde­pen­di­ente de Res­pon­sa­bi­li­dad Fis­cal (AIReF) creu que ja no ens cal la infor­mació. Per cert, Mon­toro nomena el pre­si­dent de l’AIReF.

Ara per ara, l’últim que ens pot pas­sar és que facin cas a Losan­tos i ens bom­bar­de­gin. Encara ens farien un favor. Els set­ges no poden ser per sem­pre. Es per­den o es gua­nyen. 1714, 1939... i anar-hi anant. El pre­sent, però, per bé o per mal, l’escri­vim nosal­tres.