Manifest groc

Autors: Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Jesús Montanyà. Del 1928: o sigui de fa noranta anys. Sota el signe de la innovació: “Vivim en una època nova, d’una intensitat poètica imprevista. Denunciem la manca absoluta de joventut dels nostres joves.” En defensa de l’esport, del cinema i d’obres com les de Tristan Tzara, André Breton, Le Corbussier. I en contra del Noucentisme com a element mitificador de l’hel·lenisme: “La transigència o la correcció condueixen als deliqüescents i lamentables confusionismes de totes les valors, a les més irrespirables atmosferes espirituals, a la més perniciosa de les influències.”

Ara, però, el groc, tenyit de 155, resulta perniciós per a la salut cívica del meu país. Penso que és urgent treure el groc dels taxis de Barcelona. I de la bandera espanyola, tot i que hi apareix segrestat per dues columnes vermelles. ¿Com és que govern de l’Estat no ha prohibit encara els grocs de les senyeres vaticanes, atemptat per a la nostra convivència? Ah! I la Federació Espanyola de Futbol, ¿no hauria d’imposar el canvi dels colors de la samarreta d’equips tan històrics com ara el de Las Palmas de Gran Canària, tot i que ara passa mals moments?

La penya política del 155 –des d’ara amigos para siempre: PSC, Cs, PP–, ¿continua considerant normal l’empresonament de polítics encara no jutjats, amb temps de presó superiors als 105 dies que van caure sobre José Barrionuevo, acusat com a corresponsable dels crims del GAL? Jo relacionava sempre el groc amb la icterícia i amb les estampes dels missioners quan pintaven japonesos. ¿No hauria de constar, en el currículum de tots els membres de la classe política que han avalat el 155, la seva fòbia al groc?