Contra Fabra?

Aquest any es mul­ti­pli­quen els actes en honor de Pom­peu Fabra, hi són ana­lit­zats molts aspec­tes de la seva tra­jectòria i del seu mes­tratge, i es publi­quen estu­dis i lli­bres entorn d’aquesta figura cab­dal de la nos­tra cul­tura. És plau­si­ble que per­so­nat­ges com aquest siguin evo­cats sovint, perquè són fites en el nos­tre desen­vo­lu­pa­ment com a soci­e­tat i ens pro­jec­ten al món per l’excel·lència dels seus asso­li­ments. Pom­peu Fabra ens acreix el cabal de la nos­tra cata­la­ni­tat, com ho feren Pau Casals, o els pre­si­dents de la Cata­lu­nya moderna, aquí dins i a l’exili. Gràcies a tots ells, com pot­ser hau­ria dit Pla, anem més mudats.

Què sap de Pom­peu Fabra la gent del car­rer, és poc. Els sona el nom, molts saben que va fer un dic­ci­o­nari, unes gramàtiques, d’altres fins i tot recor­den la frase amb què se l’iden­ti­fica, “seny orde­na­dor de la llen­gua”. Al cap­da­vall, fóra ben bé un des­co­bri­ment ines­pe­rat el resul­tat d’una enquesta en aquest sen­tit, perquè pale­sa­ria la infor­mació incom­pleta amb què molts ciu­ta­dans viuen feliços.

La tasca de Fabra ha estat revi­si­tada els dar­rers anys, i més amb motiu de l’apa­rició de dues edi­ci­ons dels seus pro­duc­tes: un Dic­ci­o­nari de la llen­gua, una Orto­gra­fia i també una Gramàtica, dels quals es res­pon­sa­bi­lit­zen els equips de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans, Secció Filològica. Aques­tes obres seguei­xen els pas­sos de Fabra, tot adi­ant allò que cal revi­sar, per des­comp­tat fidels a les línies direc­trius del Mes­tre. Cal reconèixer que l’enfo­ca­ment científic que ell donà a la llen­gua, a banda de ser una nove­tat a començaments del segle XX, era l’únic reco­ma­na­ble, i repre­sen­tava sor­tir de la rutina i el rove­lla­ment; vivíem de gramàtiques anti­gues basa­des en el llatí, o que reco­llien solu­ci­ons medi­e­vals. Ell, cri­dat a Bar­ce­lona per Prat de la Riba en camí de crear la Man­co­mu­ni­tat, pren sobre seu la tasca de crear la llen­gua moderna, apta per a tots els nivells que els ava­tars històrics no havien permès, ja des d’abans de Felip V. Fabra va obser­var la llen­gua par­lada, va tenir en con­si­de­ració tots els dia­lec­tes del mapa lingüístic, tot depu­rant noses i defor­ma­ci­ons, perquè havíem estat durant uns segles sense estu­dis seri­o­sos: la llen­gua par­lada s’havia con­ta­mi­nat de la veïna, a l’escola es feia tot en cas­tellà, el català pre­sen­tava mane­res de dir defor­ma­des per pèrdua d’auten­ti­ci­tat, per manca del geni de la llen­gua.

Fabra va apli­car tots els seus esforços a dei­xar enlles­tida aque­lla llen­gua que hau­ria estat la nos­tra pre­sent per evo­lució natu­ral si no haguéssim sofert les tra­ves i impo­si­ci­ons que con­tribuïren al seu empo­bri­ment i defor­mació. Sense l’auge del cas­tellà durant els Àustries i, sobre­tot després de Felip V, la llen­gua par­lada i escrita hau­ria vis­cut adap­tant-se a la demanda natu­ral dels temps, lliure de l’afe­bli­ment que ha rebut el nom de Decadència. En els seus tre­balls, Fabra va pro­ce­dir científica­ment sobre allò que ja exis­tia de propi, però també inven­tant solu­ci­ons i for­mes tant per a la parla com per a l’escrip­tura. Partí del prin­cipi que tota llen­gua és sin­gu­lar, dis­tant de les altres. A la gramàtica ins­tin­tiva i natu­ral que totes les comu­ni­tats tenen en el dia a dia, cal, amb el pas del temps, sobre­po­sar-hi una gramàtica científica, estruc­tu­rada: ell ho va fer per al català par­lat i escrit, va afe­gir qua­dres molt inno­va­dors en fonètica, en mor­fo­lo­gia i en sin­taxi, perquè tota llen­gua viu també de solu­ci­ons arbitràries, és a dir pre­ses libèrri­ma­ment. D’aquí vingué que si bé les solu­ci­ons de Fabra per a una llen­gua moderna fos­sin accep­ta­des per molts, començant per la Man­co­mu­ni­tat, els prin­ci­pals òrgans de premsa i molts escrip­tors, també la seva tasca es veiés com­ba­tuda, en alguns casos amb virulència, per cata­la­no­par­lants i per acadèmics cas­te­llans, els uns per enveja, els altres per una por inso­fri­ble que el català fos llen­gua moderna, apta per a tots els camps. Entre els ene­mics comp­tem-hi els escrip­tors roma­na­lles de la vella Renai­xença, afer­rats a una orto­gra­fia tra­di­ci­o­nal i gens raci­o­nal, els par­ti­da­ris del “català que ara’s parla”, vul­gars i bar­re­ja­dors, i altres diver­sos, tots amb dèries obses­si­ves con­tra Fabra.

Res no hi feiA: el Mes­tre ens va dei­xar la llen­gua endreçada, una orto­gra­fia actu­a­lit­zada, una gramàtica lògica, clara i ben estruc­tu­rada, i molts tre­balls de depu­ració i moder­nit­zació. Li devem bona part de la decència amb què podem pre­sen­tar-nos al món.