Sant Daniel

Quan vaig estu­diar de mes­tre a la lla­vors Nor­mal de Girona, la vall de Sant Daniel era un indret on, a vega­des, ens por­tava la pro­fes­sora de ciències Sra. Mariné, a bus­car plan­tes per al nos­tre her­bari. Tot i això no recordo haver arri­bat gaire endins. Fa poc, en canvi, vaig par­ti­ci­par en una geo­lo­dia per aquesta vall pre­ci­osa, és a dir, en una festa de divul­gació de ciències de la terra, amb sor­tida al camp guiada per geòlegs. Por­ta­ven la batuta pro­fes­sors de la Facul­tat de Ciències de la Uni­ver­si­tat de Girona, amb la col·labo­ració d’altres ins­ti­tu­ci­ons i enti­tats, des del mateix Ajun­ta­ment als Amics de la Unesco, pas­sant per Lit­hos, Aqua, la Soci­e­tat Geològica d’Espa­nya, etcètera.

Vam cami­nar unes tres hore­tes i vam recórrer set punts con­crets a l’entorn dels quals se’ns van fer les expli­ca­ci­ons per­ti­nents. M’ho vaig pas­sar molt bé. Vam començar visi­tant els ano­me­nats banys romans perquè ens comen­tes­sin els nivells, cor­rents i apro­fi­ta­ments de les aigües sub­terrànies. Una parada més enda­vant, just al pont sobre el Galli­gants, va ser­vir per repas­sar la història de les seves avin­gu­des, els des­bor­da­ments i les desgràcies cau­sa­des en èpoques pretèrites. En una de les puja­des que vam tre­pit­jar després, un aflo­ra­ment de calcàries num­mulítiques ens per­me­tia con­tem­plar amb detall els cone­guts fora­minífers fòssils de l’era terciària. Al claus­tre del mones­tir de Sant Daniel, admiràvem els capi­tells tre­ba­llats i se’ns mos­trava, amb les eines adi­ents, el tre­ball dels pica­pe­drers per tallar, escul­pir o bui­xar­dar aque­lla pedra.

Con­fesso que no havia sen­tit mai a par­lar d’un geòleg gironí ano­me­nat Vidal i, després de fer una mica més de camí, ens en van par­lar davant d’un petit jaci­ment dels fòssils que aquest senyor va estu­diar, una mena de car­go­lins, que ara por­ten el seu nom en honor seu: Vida­li­e­lla gerun­den­sis. La pluja es va afe­gir, de pro­pina, men­tre anàvem vore­jant el cemen­tiri de Sant Daniel. Encara, però, vam tenir temps de veure una surgència a nivell d’un camp, a con­seqüència d’un pou arti­fi­cial cavat a terra i que va tenir la sort de tro­bar l’aqüífer empre­so­nat entre dues capes de manera que el líquid surt a la superfície espontània­ment, acom­pa­nyat, a més, en aquest cas, de bom­bo­lles d’anhídrid carbònic. El dar­rer tram ens va por­tar fins a la font del Ferro, que, com totes les que por­ten noms sem­blants, donen una aigua més aviat amb mal gust degut als com­po­nents químics que por­ten en dis­so­lució.

Escol­ta­des les expli­ca­ci­ons dels tècnics, il·lus­tra­des amb dibui­xos, uns vam retor­nar pel mateix camí i altres ho van fer afe­gint una mena de volta per un iti­ne­rari dife­rent, gau­dint de la boscúria. En els dos casos, va ser un autèntic plaer.