La victòria de Santiago Espot

Aquell dia, a València, tota la concurrència que omplia de gom a gom l’estadi de Mestalla, que, per cert és força gran, va manifestar el que sentia per Sa Majestat. Fou el cas que cap dels partidaris dels dos equips que jugaven per guanyar la copa –el Barça i l’Athletic de Bilbao– sentia la més mínima simpatia pel jove i novell monarca Felip VI. Hi va haver gent que coincidí que, quan el nou rei anés fent sentir la seva presència i simpatia, els pobles del País Basc i de Catalunya l’anirien apreciant.

Potser hauria estat així, però el cas és que el dia 1 d’octubre de l’any passat, si la imatge del rei havia millorat un xic tot se’n va anar cap per avall amb aquell lamentable discurs que va llegir, escrit per la mateixa mà prepotent i colonialista que havia fet el del president Rajoy. Cal suposar que la possibilitat que Felip gaudís de la simpatia de catalans, bascos i espanyols com cal es va perdre definitivament.

Pel que fa a Espot, la ràbia que va provocar a les autoritats del Partit Popular aquell multitudinari rebuig necessitava un culpable que quedés com l’instigador principal d’aquell repudi que va donar la volta al món. La mentalitat feudal espanyola, que ara torna a governar a Espanya una vegada més, no podia entendre que la culpa fos de Fuenteovejuna, i enfocaren el seu odi contra el ciutadà català que va trobar més a l’abast.

És aquest el creador i el president d’una organització catalanista anomenada Catalunya Acció que ha fet molt bona feina a favor del país. El seu pecat va ser dir a la gent el que volia sentir i que fes el que volia fer i repartir als pocs que no el duien a la butxaca un xiulet per fer-lo sonar en el moment oportú. Els escarafalls que van fer, esquinçant-se les vestidures més aviat incitaven a riure-se’n, si no hagués estat perquè anunciaven una dura venjança contra Espot.

El veredicte contra ELL va ser una enorme multa i la gran llauna d’haver d’anar a Madrid a defensar-se, la qual cosa que va fer Santiago d’una manera admirable sense acotar mai el cap ni mostrar por. Finalment, “negant-se a parlar en espanyol, no contestant cap pregunta del fiscal ni del jutge, amb el posat de senyor i el cap ben alt”, com ho feu córrer Frank Dubé, el passat 4 de maig va ser absolt de tots els càrrecs, per un jutge que potser va pensar que valia més no tirar més llenya a la foguera o, amb sensatesa, va veure que la sentència que havien encolomat a Espot resultava ser una autèntica barbaritat jurídica.

Sigui com sigui, el fet s’ha de considerar una autèntica victòria de Santiago Espot, els llibres i els articles del qual esdevenen autèntics graons per escalar la llibertat. El que preocupa, i també dol, és que aquest home, de tant valor per a Catalunya, hagi lliurat la batalla tot sol, sense comptar amb l’ajut de cap organització independentista i ni el triomf hagi valgut almenys un copet a l’esquena dels que comparteixen els mateixos ideals.